La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Als pares els exigim sempre les mateixes prestacions”
Albert Om, periodista, publica ‘El dia que vaig marxar’
La primavera del 2015, Albert Om (Taradell, 1966) va desaparèixer del mapa i se’n va anar uns mesos a la Provença. “No hi ha cap crisi existencial al darrere”, puntualitza, ho va fer “pour le plaisir”, pel plaer de descansar uns mesos i, entre altres coses, estudiar francès. El llibre El dia que vaig marxar (La Joie de Vivre, Univers) li ha permès de recordar aquella estada provençal i reflexionar sobre la vida quan s’acostava als 50 anys.
Quan arriba a Ais de Provença, el primer que fa és comprarse un llibre, Disparaître de soi (Desaparèixer d’un mateix), de David Le Breton.
M’agrada passejar per les llibreries i el vaig descobrir un dels primers dies. Vaig trobar que era adient, sobretot per un verb que hi surt sovint, s’effacer, esborrarse, que connecta amb el desig d’esborrar-te durant un temps del dia a dia. Faig una pausa. També és una època, quan t’acostes als 50 anys, que els pares entren en la decadència i a tu t’entra la por que algun dia no hi seran.
Fuig de la gent, de la fama? No és aquest el motiu. Ja vaig fer una cosa molt semblant als 25 anys, a Londres. Treballava a El 9 Nou i vaig agafar una excedència. Però sí que és veritat que el fet de ser d’un entorn petit, de Taradell, d’Osona, t’entrena una mica en la mirada dels altres. Em rebel·lo contra la frase “què dirà la gent”. La resposta immediata és que la gent digui el que vulgui, però realment t’influeix. D’aquesta mirada dels altres, que després s’amplia a un àmbit més gran per la feina als mitjans de comunicació, va bé descansar-ne.
I se’n va a Ais de Provença. Es tractava d’anar a un lloc que fos nou, per això el llibre també és un descobriment, d’una llengua, de nous companys, on ningú té cap prejudici sobre tu, ni positiu ni negatiu.
Per què França? M’agraden molt les llengües. Vaig ser de les primeres genera