Idees per a un llibre

He tingut una idea per a un llibre que seria una filigrana. En els darrers mesos, per atzar, he anat trobant històries d’autors catalans sobre la mitologia grega. Primer van ser els dos contes de Ramon Reventós publicats a la revista Papitu: El capvespre d’un faune i El centaure picador. El segon d’aquests contes, del 1909, entusiasmava Picasso, i em penso que algunes escenes de minotaures que va dibuixar i pintar (el Minotaure que canvia de casa, quan es va separar d’Olga Khokhlova) hi estan inspirades. Després vaig topar amb el conte de Josep Carner, de La creació d’Eva, del 1922, en el qual Prometeu, en lloc de robar el foc per donar-lo als homes, és un fabricant de llumins que ha guanyat molts diners, va en cotxe i fa una conferència a l’Ateneu (en una versió actual el podrien convidar a Esade). Ara, repassant Contrallums (1930), de Víctor Català, del segon volum de Tots els contes, publicat per Club Editor, he trobat un Dionissos. Caldria afegir-hi unes quantes proses, les millors, de Les roques i el mar, el blau (1984), de Salvador Espriu, que és un repertori de mitologia clàssica modernitzada.

Uns al costat dels altres, aquests contes demostren fins a quin punt és artificial tota aquesta història de les escoles i els moviments literaris, del modernisme i el noucentisme. Ramon Reventós, Josep Carner, Caterina Albert, Salvador Espriu, tenen tots la mateixa idea: els déus clàssics viuen entre nosaltres d’una manera molt diferent de com viuen, per exemple, entre els alemanys. És sabut que per als autors del romanticisme alemany, els déus del paganisme

Els déus clàssics viuen entre nosaltres d’una manera molt diferent de com viuen, per exemple, entre els alemanys

es van amagar als boscos i es van convertir en esperits elementals. A Catalunya, en canvi, corren pel carrer, fan conferències, i en el cas del centaure picador, treballen a la plaça de toros Monumental.

El Dionissos de Víctor Català és un rodamon una mica vell, ple de ronya. Fa un dia de tanta calor que la suor li regalima per dins dels pantalons. Té un crostó de pa i ha adquirit una ampolla d’aiguardent. Quan acaba el magre menjar i ha escurat l’ampolla, treu un puro, i com que li costa de fer-lo tirar, encén tota la renglera de mistos, fa dues pipades i llença l’encenall. L’ombra dels pàmpols d’una vinya li fa una garlanda al front. Ha calat foc al camp de blat! Víctor Català vivia a l’Escala, havia anat a tafanejar a les ruïnes d’Empúries i entre els seus dibuixos (dibuixava molt bé) hi ha apunts de gerres i d’àmfores. Potser un dia que va anar a Empúries va pensar en la història del rodamon. En El centaure picador també hi surt l’Empordà. El narrador, que ha heretat una fortuna d’un oncle d’Amèrica, és un apassionat del món clàssic. Quan sap que ha nascut l’últim centaure en una quadra del Pireu, decideix comprar-lo i deixar-lo trescar en un terreny que té entre sa Tuna i Sant Pere Pescador. L’Empordà, “la Grècia catalana!”, diu Reventós fotent-se’n. I què diu l’Espriu? Pinta un centaure una mica nyicris, amb “barbeta, bigotet i una cabellera de les que avui s’estilen”. Un centaure poeta! I, per la descripció, un poeta de Llibres del Mall! Potser Xavier Bru de Sala! Demà: comprin un clàssic.