La Vanguardia (Català-1ª edició)
El diàleg Rivera-Millares
La galeria Mayoral exposa obres de dos cofundadors d’El Paso
2001 2003 2005 2007 2009 2011 2013 2015 2017 2019 2020 21.667.930), segons dades facilitades per la SGAE. És a dir, un 87% menys que el 2020.
Pel que fa a dades de facturació per comunitats autònomes, Catalunya encapçala la llista, i assoleix la xifra de 28.241.606 euros. L’han seguit de prop Andalusia (26.343.428 euros) i Madrid (22.845.387 euros). Per províncies, la primera de la llista és Madrid (22.845.387,86 euros), seguida de Barcelona (21.249.576,83 euros).
Unes “xifres devastadores” que, com va dir el vicepresident de l’APM, Tito Ramoneda, “només fan referència a les vendes d’entrades, perquè, si tenim en
Per Tito Ramoneda, l’impacte total de la pandèmia en el sector de la música en viu és de mil milions
“Barcelone, capitale de la musique!”, subratllava amb entusiasme i agraïment el director François-Xavier Roth al final del concert amb la seva orquestra Les Siècles.
Un exemple de projecte en què, a més de la qualitat en el treball i la consistència, ofereix un perfil, i és la seva dedicació de preferència al repertori francès. Això no és estrany a França. Vegeu per exemple el Capitole de Tolosa de Llenguadoc, que segueix la línia plantejada per Michel Plasson fa anys, sense demanar perdó al públic, com fem aquí si hem de programar Toldrà, Montsalvatge... Albéniz. Un detall que parla no només de Catalunya en aquest sentit: la televisió estatal dedicava com a curiositat als informatius un apartat a una pianista, suposo que francesa, que feia 90 anys i que encara tocava, i no va fer gens de cas de la gran organista Montserrat Torrent, que n’acaba de fer 95, i com toca.
Veiem, doncs, aquest magnífic concert de Les Siècles al Palau dedicat a dues estètiques molt diferenciades, tot i que gairebé contemporànies, en la música francesa: la Suite n. 2 de Daphnis et Chloé, de Maurice Ravel, que Diaghilev va demanar al compositor per als seus Ballets Russos el 1909 gairebé alhora que ressonaven a París els tres grans triomfs consecutius de Stravinsky. Temps de grans canvis tant en l’esfera vienesa com en la parisenca, els dos grans centres del món musical d’aleshores. El Ravel orquestral és una joia, i encara més sentir-lo interpretat per una orquestra especialitzada i subtil com aquesta, que amb la col·laboració a la part vocal de l’Orfeó Català ens van deixar una versió meravellosa, de llum, de dinàmiques, de color; rodona i càlida la sonoritat als violins i la resta del bosc simfònic, representat per les fustes i l’harmonia de metalls. I la percussió, que després va brillar en una obra dues dècades anterior de Camille Saint-Saëns, la Simfonia n. 3, que afegeix orgue a l’orquestra en un magnífic al·legat a favor del desenvolupament dels grans Cavaillé-Coll de l’època que van envair Europa amb un atractiu suport orquestral, una tímbrica personal, uns baixos i possibilitats mecàniques i sonores. Una sensible ocasió de gaudir de l’orgue del Palau que és tan difícil fer coincidir amb orquestra. Excel·lent tasca de Juan de la Rubia i un luxe d’interpretació orquestral amb la varietat i gran treball de les fustes i la corda en aquest conjunt, en què Roth sap buscar efectes, llums, transparències; fins i tot en Saint-Saëns, que és la plenitud de l’homofonia tan contrària a l’estètica debussyniana.