Urgeix una gran crisi

Economistes i historiadors del segle passat assenyalaven que bona part dels avenços de la humanitat han estat conseqüència de grans crisis, incloent-hi catàstrofes bèl·liques.

Un repàs superficial dels dos últims segles sembla ratificar aquesta teoria: el curt brot de bonança que va seguir la Primera Guerra Mundial (els anys vint), la prosperitat molt més llarga generada per la Segona Guerra Mundial (amb el miracle alemany com a màxim exponent), la crisi del petroli dels setanta i –ja més llunyà en el passat– el colonialisme desbocat del segle XVIII, les guerres nacionalistes de Bismarck, les guerres d’independència americanes, amb la nord-americana en primeríssim lloc, etcètera, gairebé sempre van desembocar en forts avenços econòmics.

Avui dia, la humanitat és més rica que mai, però la convivència torna a ser conflictiva gairebé a tot arreu –des de Birmània fins als EUA, passant per l’Orient Mitjà i Europa de l’Est– a causa dels desequilibris socials i de l’enfonsament de les ideologies.

Els desequilibris –tant econòmics com culturals, nacionals i internacionals– són una constant en la història i n’hi ha constància a tot arreu i temps des de la invenció de l’escriptura. El declivi cíclic de les cultures també és de tots els temps i llocs, però no ha estat tan evident com el de les estructures econòmiques, encara que ha estat d’importància semblant. En l’antiguitat, la fe religiosa era consubstancial amb la identitat política, i les guerres de religió –la seva continuïtat en temps més moderns– o sota pretext de religió (com les guerres nòrdiques) van arribar fins al segle XVIII. Als segles següents, el retrocés de creences i ideologies va arribar a ser tan fort que les guerres es van fer ja descaradament per qüestions d’hegemonia i interessos econòmics.

Actualment el món es troba en una coincidència de les dues crisis. D’una banda, la dinàmica internacional està trontollant perquè les regles del joc de la bipolaritat URSS-EUA no serveixen per a uns escenaris amb més protagonistes. I també els mecanismes ideats per a les societats de la postguerra del 1939-1945 ja no serveixen al segle XXI, en què els poders tradicionals discrepen de les realitats i consciències de les respectives poblacions.

Aquest cruiximent de totes les estructures heretades s’agreuja perquè les ideologies heretades s’estan quedant sense adeptes. La religiositat està en declivi; el patriotisme és qüestionat per més i més sectors; les ofertes polítiques tradicionals d’esquerres i dretes es van desfent en un rosari de programes que va des de l’ecologisme oníric fins al localisme minúscul.

En un mot: a falta d’una crisi aguda i general, el món s’està erosionant en ofertes politicoeconòmiques confuses i difuses, quan no es llança –encara, aquí i allà– a la vellíssima i primitiva llei del puny : la raó la té només el més fort. Així que, en conclusió, ¿és que ens urgeix una gran crisi per tornar a progressar i conviure en pau uns quants decennis més?

El món s’erosiona en ofertes confuses i difuses o es llança a la primitiva llei del puny