‘Hello, goodbye’

En la setmana de Sant Jordi, els aficionats al futbol hem assistit bocabadats a la creació de la llegenda de Sant Florentino Pérez i la Superlliga més efímera de la història. Però crec que no faig cap espòiler si dic que, en aquesta llegenda, el protagonista que semblava un heroi queda amb les vergonyes a l’aire en una batalla sorprenentment breu, pèssimament preparada i pitjor executada.

Llegendes a banda, el panorama del futbol continental avui em fa venir al cap un viatge en el temps, a la dècada dels seixanta, concretament. Eren temps de revolució. En el futbol, a mans d’una UEFA creada uns anys abans. Però també de revolució musical, amb la irrupció del rock. I el ritme d’aquesta última revolta no el va marcar Madrid, la capital de l’Espanya tecnocràtica franquista, amb les coples i els boleros que sonaven aleshores. Tampoc van obrir camí des d’Itàlia, on aquells dies corejaven l’Azzurro d’Adriano Celentano. A Alemanya, no cal dir-ho, ja anaven dues passes més enllà i estaven en ple Krautrock experimentant amb el rock progressiu. La revolució musical la van marcar quatre nois que es van conèixer just un any després de la fundació de la UEFA: els Beatles. El talent i la fórmula de l’èxit es van obrir pas en aquesta revolució, traçant la línia a seguir. I, aquí, al punt més meridional d’Europa, la música va anar a remolc amb la generació yeyé de Conchita Velasco, Marisol o Karina. Només quedava apuntar-se a la revolució versionant els referents amb Los Brincos, Los Bravos o Los Mustangs. Però el mirall eren els Beatles.

Seixanta anys després, aquella UEFA que naixia gairebé al mateix temps que la complicitat musical entre John Lennon, Paul

Hi haurà més revolucions en el futbol europeu: confio que sonin més com ‘Let it be’ o ‘Here comes the sun’ que no pas com ‘El baúl de los recuerdos’

McCartney, George Harrison i Ringo Starr trontolla com un estadi ple en un concert del quartet de Liverpool. Ara bé, aquest cop la revolució que pretén canviar l’statu quo del futbol europeu s’ha intentat liderar des de Madrid. I l’espectacle ha estat dels que fan època.

Finalment, però, els Beatles han acabat marcant el camí. Els clubs anglesos van donar múscul a la Superlliga sent el 50% dels membres fundacionals i els clubs anglesos l’han fet desaparèixer com un terròs de sucre que es desfà en el cafè calent. Amb la pressió de la seva afició. With a little help from my friends .Ni Conchita Velasco, ni Adriano Celentano. Els Beatles s’han imposat. Twist and shout. S’ha de saber reconèixer el talent quan es té al davant. Sense complexos. All you need is love . I, es digui o no Superlliga, hi haurà més revolucions en el futbol europeu. Més imminents que no pas tardanes. Però confio que sonin més com Let it be o Here comes the sun que no pas com El baúl de los recuerdos.