Sísif i la fiscalitat progressiva

Segur que coneixen el mite de Sísif, rei de Corint. Castigat pels déus, empenyia penosament una pedra muntanya amunt i, just abans d’arribar al cim, li queia cap avall, i l’obligava a recomençar indefinidament. Alguna cosa hi ha d’aquell mite en l’etern retorn en els compassos de la intervenció pública: laisez faire fins a la Gran Depressió; intervenció pública entre els anys trenta i setanta; retrocessos conservadors fins avui; i, ara, sembla que tornada al passat.

Aquest canvi és més que perceptible en la demanda de més impostos als més rics, impensable fa una dècada. De fet, l’FMI creu imprescindible una fiscalitat progressiva (Tax policy and inclusive growth, Abdel-Kader i De Mooij, 2020) vinculada a la necessitat d’increment dels ingressos públics i, més en particular, la d’imposar càrregues fiscals més elevades als que més tenen per compensar parcialment els pitjor situats econòmicament, els que han carregat amb el cost de la crisi (Covid-19 recovery contributions, A. Klemm i d’altres, 2021). Un canvi remarcable per a l’FMI, preocupat ara per esclats socials i tensions polítiques indesitjades, reflex de la inquietud de part de les elits econòmiques i polítiques d’Occident: l’ensurt del llegat de Trump no ha caigut en sac foradat.

Aquesta renascuda preocupació social té lloc en un context fiscal particularment difícil: les previsions d’endeutament públic per als propers cinc anys de l’últim Fiscal Monitor de l’FMI, publicat aquests dies, no són tranquil·litzadores: es mantindrà a l’entorn del 120% del PIB per al conjunt de països avançats i per a Espanya. Com es pot finançar aquest excés d’endeutament? I, en particular, com es pot fer si els tipus d’interès pugen? Més impostos als més rics és la resposta de l’FMI.

En aquest àmbit, alguna cosa s’està movent. Tant en la política (Biden ha engegat un programa fiscal marcadament progressista, mentre a la Gran Bretanya es discuteix sobre una taxa temporal que gravi els més rics), com en els mitjans (col·lectius de superrics britànics i americans estan demanant canvis que els obliguin a pagar més impostos) o en l’anàlisi acadèmica. En aquest darrer camp, destaca el treball de David Hope i Julian Limberg de la London School of Economics (The economic consequences of major tax cuts for the rich, 2020), en què analitzen els impactes econòmics de les reduccions d’impostos per als més rics els últims 50 anys i per a 18 països. La conclusió és aclaparadora: a part de concentrar la renda en l’1% més adinerat, la millora en la tributació d’aquests no afecta el creixement del PIB, la principal raó que l’havia justificat.

Sembla que després de la llarga etapa de desregulació, liberalització i globalització dels darrers quaranta anys comença el retorn al passat: el nostre particular Sísif empeny un altre cop cap amunt la redistribució. Veurem si se’n surt.

Preocupat per les tensions socials, l’FMI aposta ara per apujar impostos als més rics