La Vanguardia (Català-1ª edició)
El futbol ha de ser igualtat
Els diners i la política dominen l’esport més universal, el que utilitzen molts governs per dopar els seus ciutadans. Alguns han dit prou
El futbol és un lubricant. Greixa la política i els negocis, facilita l’entrada de dictadors, mafiosos i altres persones sense escrúpols a les nostres llars i les nostres ments. Tot sembla més fàcil i alegre quan roda la pilota. El futbol sadolla i emmascara els problemes. Pa i circ deien els romans. L’opi del poble, la veritable religió universal.
La Superlliga europea és una conseqüència lògica d’aquest poder. Quatre mil milions de persones veuen futbol al món.
Res no té més audiència ni mou més diners. El futbol fa que les coses passin. Obre portes, basteix ponts i provoca conflictes. A canvi de tres samarretes firmades, Messi ha aconseguit que la Xina enviï 50.000 vacunes Sinovac a la Confederació Llatinoamericana de Futbol perquè aquest estiu es pugui jugar la Copa Amèrica. Messi va unir a israelians i palestins fa vuit anys com a part del Peace Tour del seu club, el FC Barcelona. Messi, encara que sense voler, s’ha vist implicat en partits amistosos finançats, pel que sembla, amb diners d’origen dubtós.
Silvio Berlusconi, el primer líder populista contemporani, es va recolzar en el seu club, l’AC Milan, per guanyar el poder al crit futboler de “Forza Italia”. Així va anomenar el seu partit i amb ell va governar Itàlia durant gairebé nou anys. Pelé va ser un reclam de la dictadura brasilera als anys seixanta i setanta, i els argentins es van cobrar la derrota militar a les Malvines amb el gol que Maradona li va marcar a Anglaterra a Mèxic 86. Va ser un gol amb la mà, “la mà de Déu”, va dir el 10.
Els propietaris dels principals clubs europeus, impulsant la Superlliga, han topat, tot i això, amb una resistència inesperada. Els aficionats no la volen. “El futbol és nostre, no vostre”, han dit alguns. “Som història i tradició, no una franquícia americana”, han dit d’altres, referint-se al model econòmic de l’esport dels Estats Units que la Superlliga vol copiar perquè de les 50 entitats esportives amb més valor econòmic del món, 43 són dels Estats Units.
Els polítics amb més instint, com el primer ministre britànic, no van perdre un minut col·locant-se al costat de l’aficionat.
Boris Johnson va comparar els clubs més rics amb un cartell i va amenaçar de llançar-los una “bomba legislativa”. Poques eines són més útils que el futbol perquè un polític esborri errors i guanyi popularitat, i perquè les causes d’un poble es propaguin més enllà de les fronteres. El procés fa servir el Barça i la monarquia saudita compra la final de la copa del Rei.
Els clubs de futbol europeus són refugi i plataforma de xeics àrabs, corporacions xineses i magnats russos. Deloitte va comptar abans de la pandèmia que generaven 28.000 milions de dòlars en ingressos – igual que les lligues dels Estats Units de futbol americà, beisbol i hoquei sobre gel juntes– i, tot i així, molts són deficitaris i no sobreviurien sense les butxaques plenes dels seus propietaris.
El futbol té els seus privilegis i les seves pròpies lleis per decidir on es juga i quina cadena de televisió transmet els partits. Els governs pressionen per organitzar mundials. Diuen que és qüestió d’Estat. La majoria, però, perd i alguns, després, busquen revenja.
La concessió dels mundials de Rússia 2018 i Qatar 2022 es va decidir a Zuric el 2 de desembre del 2010. Hi van assistir polítics de primer nivell. L’expresident Bill Clinton encapçalava la delegació dels Estats Units, que aspirava al del 2022 i que va perdre davant Qatar. Els qatarians van defensar les seves opcions dient que l’Orient Mitjà i els països àrabs no havien pogut organitzar mai un Mundial o uns Jocs
Olímpics. Els Estats Units els van acusar de comprar els vots de diverses federacions. L’FBI va llançar una investigació que va acabar decapitant la FIFA i la UEFA. Dels 22 executius que van participar en l’elecció, 16 van ser processats. La malversació, els suborns i la compravenda de vots eren pràctiques corrents en l’elit del futbol, tant el 2010 com el 1994, quan els EUA van ser seu del Mundial. La falta d’ètica, tot i així, no garantia que el país que més pagués organitzaria la Copa del Món. Els EUA van perdre el Mundial del 2022 perquè la majoria de federacions, més que votar a favor de Qatar, van votar en contra dels Estats Units. No va ser una decisió esportiva, sinó política i crematística.
Una decisió també política del Partit Comunista Xinès va engegar un programa de formació que s’ha marcat com a objectiu guanyar el Mundial del 2050. La Xina, que només s’ha classificat una vegada per a la Copa del Món, vol ser una superpotència del futbol perquè considera que necessita el suport d’un gran èxit futbolístic per reforçar la seva influència en el món.
Per justificar les 50.000 vacunes xineses que salvaran la Copa Amèrica, la Confederació Llatinoamericana de Futbol ha dit que “el futbol és una activitat fonamental per a l’economia, la cultura i la salut física i mental dels sudamericans”. Amèrica Llatina és molt lluny de dominar la pandèmia. Hi falten milions de vacunes. És una de les regions del món amb més desigualtat, i els seus habitants obtenen pa i circ d’uns governs que haurien de fer molt més per desenvolupar l’Estat de benestar.
Molts líders polítics creuen que garantir la cadena de felicitat és molt més fàcil amb futbol que amb mesures socials. Però si alguna cosa ens ha ensenyat el fracàs de la Superlliga és que els aficionats –almenys els britànics, que són els únics que han protestat– no volen futbol sense valors ni tradició. No els importa tant guanyar com competir, no els importa tant els diners com la igualtat entre equips.
Ha estat una gran lliçó de fair play, la demostració que a la base social de les democràcies liberals, aquesta que algunes elits prefereixen dopar amb opi futboler, hi ha molt de sentit comú.
El fracàs de la Superlliga demostra que el futbol ja no és un instrument infal·lible de control social