Ayuso o la còlera del PP

Les campanyes electorals de Madrid –no “a la madrilenya”, com li agrada dir a Díaz Ayuso per abonar el seu inèdit casticisme excloent–, sempre han tingut un plus en l’escenari polític nacional. “Aquí hi acostuma a haver més generals que soldats”, m’explicava fa anys un dirigent de l’antiga Federació Socialista Madrilenya per justificar les lluites intestines, els trets al peu, el foc amic i enemic i, en definitiva, l’abast d’intrigues i pressions a què els polítics de la cort s’havien d’enfrontar cada vegada que hi havia una cita electoral. I aquesta del 4 de maig potser bat tots els rècords.

La temperatura de la contesa madrilenya ha arribat a nivells monclovites poc transitats –i això que la febre és companya habitual del teatre de la capital– a causa de l’amagada frustració que l’electorat del PP ha anat acumulant des que una moció de censura li va arrabassar el poder contra tot pronòstic. Després de la desfeta popular que va seguir la pèrdua de la Moncloa, la seva jove candidata madrilenya, que a les eleccions del 2019 era poc més que una desconeguda de la fontaneria d’Aguirre a qui Casado va triar per renovar un cartell arrasat per la corrupció, ha estat capaç d’exorcitzar aquell desànim, posar-se’l per barret i duplicar les expectatives de vot fins a arribar a superar el 40%, segons els últims sondejos.

N’ha tingut prou a avivar les brases. Les tossudes dades contradiuen el fil del seu discurs triomfal sobre la gestió madrilenya de l’epidèmia, tal com els seus contrincants de l’esquerra li van etzibar en el recent debat televisiu. El diferencial de morts, de contagis i fins i tot de tancaments d’establiments o de ciutadans en situació de desemparament col·loca Madrid, respecte a altres comunitats, al capdavant de la tragèdia pandèmica, però la seva presidenta ha tingut l’encert de centrar la campanya a designar l’adequat i únic culpable: Pedro Sánchez. I els dividits i abatuts votants de la dreta han rebut el senyal amb candeletes. Ni Vox ni per descomptat Ciutadans poden competir amb aquesta injecció de revenja davant Sánchez. Casado tampoc.

Les esquerres, més habituades a la divisió i a l’abstencionisme, sobretot a Madrid, on la dreta ha estat governant durant un quart de segle, bracegen amb esforç davant el tsunami ayusista amb resultats incerts, fins que la sobreactuació de Vox, necessitada de treure el cap, els ha donat oxigen. Aquesta vegada disposen d’armes inusuals. Encarar la batalla del 4-M des del Govern de la nació, amb una coalició històrica i il·lusionant per a molts dels seus electors, juntament amb el poder del BOE, els hauria de concedir un avantatge. El verb desafiador de Rocío Monasterio els ha donat l’altre.

La resplendor de la disputa Sánchez-Ayuso està eclipsant candidats i programes. Només el Pablo Iglesias aterrat des de la Moncloa té casella assignada al quadern de campanya del PP, mentre que, una vegada més, el PSM confirma la seva incompareixença com a prima dona.

Així doncs, per què cal parlar d’impostos, de sanitat... o d’ajuts a l’hostaleria en aquesta batalla crucial quan hi ha terrasses obertes i, sobretot, còlera continguda.

Ni Vox ni per descomptat Cs no poden competir amb una injecció així de revenja contra Sánchez