La Vanguardia (Català-1ª edició)
El nen i els voltors
Hi ha una foto històrica i estremidora del periodista Kevin Carter publicada a The New York Times el 26 de març del 1993. Il·lustra un reportatge sobre la fam que va patir el Sudan aquelles dates i ensenya un nen famèlic que sembla que agonitza sota la mirada pròxima i amenaçadora d’un voltor més gran que el nen desnodrit. Vaig recordar aquella foto contemplant el panorama electoral de Madrid: el nen desnodrit és clarament Ciutadans. La diferència és que en la contesa madrilenya els voltors són dos: els partits Popular i Socialista. Estan rondant entorn d’ell des de fa temps. El voltor conservador, des que va arribar a concloure que en necessita les despulles per quedar-se sol, com a rei de la selva, en un paratge excessivament poblat de dreta pura, centredreta i dreta extrema. El voltor socialista, des de les eleccions de Catalunya, en què va tastar la carn del nen ja exhaust i la va trobar saborosa i nutritiva. Tan nutritiva que pair-la li va proporcionar un gran engreixament electoral.
Ara cap dels dos depredadors no dissimula la voracitat. El fotoperiodista Kevin Carter es va reencarnar en José Félix Tezanos i la imatge que publica de la fam de vots diu que tots dos s’escarrassen en l’esquarterament de la criatura. Eren sis-cents mil vots quan el nen creixia adequadament. Ara està molt més escanyolit. Al revés que a Catalunya, la part més llaminera de Madrid l’han arrencada les grapes del PP per alimentar Díaz Ayuso. El PSOE calcula que s’ha emportat entre un 5 i un 7 per cent de la part comestible i ha arribat a una conclusió: després de la reencarnació de Carter en Tezanos, emportar-se’n un altre 7 per cent els donaria el govern regional.
En aquesta baralla estan immersos els dos grans. Per a Ciutadans, les enquestes són més perilloses que els voltors, perquè han creat la imatge d’un partit en destrucció, que no entrarà a l’Assemblea i que, per tant, no val la pena votar-lo. Votar-lo és llençar el vot. I aquí teniu la gran paradoxa: el partit més desnonat és el que decidirà el govern de la Comunitat de Madrid. El bloc de la majoria –ara ja tot es mesura per blocs, no per partits– es nodreix de la destrucció planificada a consciència del centre. I els obituaris ja es van començar a publicar: Pedro Sánchez va parlar del “duo de Colón” i un portaveu molt autoritzat de Casado fa el mateix.
Per a Sánchez és magnífic: un PP obligat a pactar amb Vox és ideal per al seu discurs de l’extrema dreta. Donarà un joc espectacular a la segona meitat de la legislatura. Per a Pablo Casado potser és una victòria, però també un error: destruir Ciutadans el situa en el camí d’unificació de la dreta, però ara com ara significa llençar a les escombraries els vots (un 4,6 per cent) que mantenen la seva fidelitat a Arrimadas i ja no serviran per a una aliança. Davant les urnes del maig, deixa que l’ala més progressista de Ciutadans, que no crec que sigui minoritària, engreixi la coalició d’esquerres que Gabilondo va santificar en el debat de Telemadrid. Fa temps que està dictaminat: en política, dos i dos no sempre sumen quatre.