Diuen que la distància és l’oblit

Dicen que la distancia es el olvido”, sentencia el primer vers de La barca, bolero de Roberto Cantoral, autor també d’El reloj i El preso número nueve. Potser no és del tot cert tan sever presagi, perquè –com continua dient l’esmentada lletra– “yo no concibo esta razón / porque seguiré siendo el cautivo / de los caprichos de tu corazón”. Ara bé, aquesta tenaç resistència a l’oblit pot donar-se, potser, per un desengany amorós enquistat per sempre a la memòria d’un amant, però és impossible que es doni en l’àmbit de la política, que es regeix per la màxima “El rei és mort, visca el rei”, versió civilitzada de la brutal “El mort, al sot, i el viu, al rebost”.

La distància és l’oblit. Ho és per a l’exiliat, que va perdent amb la distància i el pas del temps la percepció quotidiana del seu país, fins que els seus records són una imatge groguenca i grapejada d’un passat mort. I ho és també per als que continuen vivint a la pàtria de l’exiliat, que es troba a faltar un temps, però la memòria del qual s’erosiona inexorablement. Així, en política, la distància i l’oblit provoquen, primer, una falta de sintonia entre els líders exiliats i els de l’interior, i, després, un xoc amb el triomf d’aquests per ser a l’escenari dels fets, i els fets són tossuts.

Un exemple és la lluita pel poder al si del PSOE a començaments dels setanta. Durant la postguerra, el socialisme es va anar esvaint. Rodolfo Llopis –secretari general del PSOE– era un mite llunyà. Però, a poc a poc, es va formar a Sevilla un nucli de joves socialistes decidits a controlar el timó. Convocats a un comitè nacional, Felipe González hi va assistir. Era el 14 de juliol del 1969, a Baiona. Els reunits, tret de Nicolás Redondo i Enrique Múgica, no van saber veure que els socialistes de l’interior eren la renovació del partit. Van ser necessaris cinc anys perquè Isidoro aconseguís el control, després d’arrelar l’eix Bilbao-Sevilla. La ruptura entre interior i exili es va consumar l’agost del 1972 amb la celebració del XII congrés, al qual Rodolfo Llopis no va assistir. Es va produir una escissió, i el problema es va traslladar a la Internacional Socialista, que va donar la raó als socialistes de l’interior. Immediatament es va convocar el XIII congrés, que va confirmar el camí iniciat. Va ser a Suresnes, l’octubre del 1974. El pacte del Betis va funcionar. Guerra i Múgica van negociar l’executiva. Nicolás Redondo no va acceptar la secretaria general i va proposar Felipe González. Era el 13 d’octubre del 1974.

L’exili, retorn i marginació final del president Josep Tarradellas serveix de complement a aquest episodi. Tarradellas va ser home de forta personalitat, reconegut coratge, bon estil i notable habilitat. Va encarnar amb summa dignitat la presidència de la Generalitat a l’exili des del 1954. Va mantenir un contacte personal i epistolar constant –no sempre exempt de turbulències– amb personatges i saltataulells de l’interior. Va seguir de prop la vida política catalana i espanyola, i va consolidar una posició que conciliava la defensa ferma de les seves idees amb una explícita i intel·ligent voluntat de concòrdia i moderació. No és estrany que, arribada la transició, s’avalués la possibilitat d’aprofitar la seva autoritat i el seu talent polític per facilitar el canvi a Catalunya. La història és coneguda: el suggeriment de Manuel Ortínez al vicepresident del govern Suárez, Alfonso Osorio; la visita a Saint-Martin-le-Beau del coronel Cassinello; la famosa entrevista amb el president Suárez, el 27 de juny del 1977; la seva visita al Rei l’endemà; la conversa del Rei amb Suárez i la nova trobada d’aquest amb Tarradellas; la seva tornada a França per fer les maletes i tornar a casa com a president provisional de la Generalitat; i per fi “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí”. Era el 23 d’octubre del 1977. La Generalitat va quedar restablerta abans d’aprovar-se la Constitució. Tota una fita. Va venir mitjançant una operació d’Estat, i no tots els polítics catalans el van rebre de bon grat. Van ser els mateixos que van precipitar interessadament la seva retirada. És sabut.

Sempre succeeix així. En política no hi ha buits, i el buit que deixa un exiliat és omplert tard o d’hora per algú pròxim a ell. Per això Vintila Horia posa en boca d’Ovidi –a la seva novel·la Déu ha nascut a l’exili– que “durant llargs mesos, he preferit la mentida, l’antiga, fidel i familiar mentida; tornar a la realitat hauria estat donar-me per vençut (...) per dedicar de nou la meva atenció (...) a la meva vida tal com l’ha volgut el destí”. És el fat de l’exiliat.

En política no hi ha buits, i el buit que deixa un exiliat és omplert tard o d’hora per algú pròxim a ell