El que puguis fer avui

Diu José Mazuelos, bisbe de les Canàries: “Matar-se es pot matar qui vulgui, és un poder que tots tenim: obrim el gas i ens quedem adormidets de manera dolça, o et pots tirar per la Giralda o a les vies del tren”. Ho ha dit, a propòsit de la llei d’eutanàsia, a l’Assemblea Plenària de bisbes que s’ha celebrat a Madrid.

D’entrada m’ha sobtat que triï la Giralda com a exemple de lloc des d’on tirar-se per acabar fet una coca. Si és bisbe de les Canàries podria haver utilitzat les Torres de Santa Cruz de Tenerife, que és l’edifici més alt d’aquelles illes macaronèsiques, amb 120 metres d’alçària, setze més que la Giralda, que en fa 104. Però s’ha de tenir en compte que José Mazuelos va néixer a Osuna, a 80 quilòmetres de Sevilla (87 per carretera) i els referents d’infantesa perduren tota la vida.

A més de bisbe, monsenyor Mazuelos és, a la Conferència Episcopal, president de la Subcomissió per a la Família i la Defensa de la Vida. És amb aquesta autoritat que critica la “inhumana” llei d’eutanàsia: “Ara venen

Tres possibilitats: obrir el gas, tirar-se a les vies del tren o des de la Giralda

amb una llei que diu ‘faig amb la meva vida el que em dona la gana’ però has de venir tu a matar-me, ha de venir l’Estat a través dels metges. Si vostè m’ho reivindica des de l’individualisme radical, ¿com em reivindica vostè la dimensió social? ¿Que jo tinc l’obligació de matar-lo? No”. I és en aquest moment quan ha dit això d’obrir el gas, tirar-se a les vies del tren o pujar a la Giralda i llançar-s’hi en picat.

Però això que argumenta no és veritat. Si tens vint anys, quaranta o fins i tot seixanta, en general sí que pots prendre aquestes decisions i dur-les a bon (o mal) port. Però quan la vida es fa més complicada, més feixuga, i les forces fallen fins a límits impensables, ¿on trobarà l’energia la persona que vol posar fi a la seva vida perquè el dolor fa que ja li sigui insuportable?

Però també podria ser que –potser sense adonar-se, de manera inconscient– el bisbe ens estigui convidant a prendre la decisió quan encara tenim forces per fer-ho. Seria allò de “no deixis per a demà el que puguis fer avui”, en diguis eutanàsia o en diguis suïcidi. Aquesta abundància lèxica em fa pensar en aquell redactor de La Dépêche de Brest et de l’Ouest que, el 22 de gener del 1908, a la pàgina de successos, tot informant de la mort poc clara d’un home va escriure: “Al respecte han circulat rumors molt diversos. Uns diuen que s’ha suïcidat i d’altres que s’ha tret la vida de manera voluntària, la qual cosa ve a ser més o menys el mateix”.