Bauhaus ferotge o Caputxeta del Sud

Europa ha d’hibridar i complementar críticament la proposta que va fer Ursula von der Leyen d’una Nova Bauhaus. Almenys si és que vol encertar en l’èxit del disseny intel·lectual que actuï com a propòsit final del model d’economia circular pel qual aposten els 750.000 milions d’euros que integren els fons Next Generation. En aquest sentit, Europa ha de reenfocar el vector filosòfic que orienti la reconstrucció econòmica i social del nostre continent i propiciar una intersecció de coordenades que desbordin críticament el rígid perímetre referencial que ofereix a priori la Bauhaus.

Ho analitzava en l’article que vaig publicar el 27 de març passat en aquestes pàgines amb el títol: “Bauhaus i geopolítica cultural”. Hi expressava les meves reticències a assumir acríticament un relat modern, arquitectònic, fabril, funcionalista i nòrdic com a marc hegemònic des del qual, com explicava Von der Leyen, s’“unifiqui estètica i sostenibilitat” dins d’un green new deal que actuï com un “projecte d’esperança” que explori “com podem viure millor junts després de la pandèmia”.

És comprensible que una presidenta de la Comissió Europea d’origen alemany se senti còmoda apel·lant a una referència cultural com la Bauhaus. No s’ha d’oblidar que la seva herència conceptual va ajudar Alemanya a reconstruir democràticament la seva imatge després de la Segona Guerra Mundial. En aquest sentit, la proposta de l’escola que van impulsar Gropius i Mies van der Rohe, entre d’altres, continua tenint una gran força tractora al darrere i podria ser un punt de partida des del qual abordar, entre tots els europeus, aquell “projecte d’esperança” que s’esmentava més amunt. Tot i això, segons la meva opinió, les tesis de la Bauhaus s’esgoten allà, ja que no pot ser la destinació final de la reflexió que proposa la Comissió Europea per pensar com ens relacionarem socialment amb el medi ambient després de la superació de la pandèmia.

Cal recordar que la Bauhaus ja té un segle d’història al darrere. Fins i tot allotja, com es va evidenciar amb els debats que va provocar la celebració del seu centenari el 2019, una sèrie de dèficits modèlics que la desactualitzen i li fan perdre capacitat propositiva. Alguns van ser evidenciats per la crítica postmoderna. N’hi ha prou amb recordar Heinrich Klotz i la seva reivindicació de la ficció davant la funcionalitat com a suport de l’arquitectura postmoderna. En la mateixa línia, també caldria citar Aldo Rossi o Robert Venturi, que van qüestionar irònicament el lema arquitectònic de Mies van der Rohe del “menys és més” amb el seu “menys és avorrit”. Encara que, sens dubte, va ser Tom Wolfe qui va encertar irònicament amb la seva impugnació literària de la Bauhaus. Ho va fer a ¿Quién teme al Bauhaus

feroz?, al descriure les seves propostes com l’evangeli d’uns “déus blancs” que van ordenar al món fer un reset de la història de la cultura mitjançant un estil que no va dubtar a descriure com a dictatorial, absorbent i castrador.

Aquestes circumstàncies són les que obliguen a resignificar críticament la proposta de la presidenta Von der Leyen. Entre altres coses, perquè admetre-la sense debat seria legitimar un nou cànon cultural nòrdic, modern i funcional que xocaria amb la diversitat i la complexitat que són intrínseques a la definició mateixa de la idea d’Europa. Una cosa, d’altra banda, inassumible des de l’anàlisi d’una crítica cultural que, com va veure Adorno, ha de proposar reflexions que projectin harmonies negatives que capturin en el seu si les contradiccions que tensen un determinat contingut cultural.

És des d’aquest context d’harmonització negativa on Espanya ha de treballar en la direcció de resignificar la proposta de Von der Leyen. Ho ha de fer oferint una reflexió sobre el sentit filosòfic del green new deal que parteixi del Sud i reivindiqui el sentit geogràfic que encarna aquesta idea en el si de la crítica cultural que defensa Nelly Richard. No s’ha d’oblidar que són cada vegada més les veus que, dins de l’àmbit dels estudis culturals, ressalten la importància de la crítica intel·lectual que se situa en i des de els marges geogràfics, atès que el locus importa geopolíticament, tal com explica Boaventura de Sousa quan reflexiona sobre les anomenades epistemologies del Sud.

Espanya, juntament amb els països mediterranis, hauria de liderar una reformulació epistemològica de les tesis de la Comissió i invocar una mirada híbrida, corpòria i mestissa que incorpori l’Amèrica Llatina i Àfrica al debat europeu. Primer, perquè la Bauhaus proposa una reflexió nòrdica i centreeuropea que pressuposa patrons homogenis al voltant de la visió espacial i funcional d’un projecte creatiu molt local, en el seu enfocament i la seva normativitat. No només en l’arrencada alemanya als anys vint i trenta sinó també, després, amb l’establiment al Black Mountain College i la difusió per les escoles d’art nord-americanes. Hi va contribuir que Gropius s’establís a Harvard i la canonització que va rebre culturalment amb l’exposició dedicada a la Bauhaus al Rockefeller Center novaiorquès el 1938, convertint-se l’Escola durant la guerra freda en un dels ambaixadors culturals del món lliure i capitalista.

I segon, perquè dificulta la capacitat de projecció global que defensa Europa a través de l’economia circular verda com una de les seves senyes d’identitat postcovid. No debades, subordina la seva estratègia de posicionament internacional a una reflexió basada en plantejaments eurocèntrics que recolonitzen el saber tècnic vinculat a una digitalització sostenible. Una cosa que frena la interlocució europea amb àrees tan sensibles als seus interessos estratègics com ara el món àrab, l’Àfrica subsahariana, així com l’Amèrica Llatina i el Carib. Àrees geogràfiques i culturals essencials perquè Europa pot ser aquell “projecte d’esperança” de què parla la presidenta de la Comissió.

Aquesta reflexió geopolítica no es pot obviar. Sobretot si es pretén que la Bauhaus fixi el marc teòric que expliqui el green new deal amb el qual Europa vol visibilitzar-se i projectar-se globalment després de la pandèmia. Una cosa que no serà un assumpte menor en el context internacional que naixerà de les relacions de poder entre els guanyadors i perdedors estratègics que resultin de la gestió de la covid. Si Europa vol ser un actor viable dins de la competència brutal que lliuraran els Estats Units i la Xina per l’hegemonia, llavors val més que aposti per una mirada meridional que, tornant a Tom Wolfe, ens aproximi al paper d’una amistosa i col·laborativa Caputxeta Vermella i no a un Llop ferotge com va ser la Bauhaus per a l’escriptor nord-americà.

Cal oferir una reflexió sobre el sentit filosòfic del ‘green new deal’ que parteixi del Sud

Espanya hauria d’invocar una mirada híbrida que incorpori l’Amèrica Llatina i Àfrica al debat europeu

PERICO PASTOR