La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Ni la covid ens ha pogut separar”
Àlex Garcia
Enamorats de Luis Eduardo Aute, vam créixer pensant que trobar roses al mar era una quimera. Ens equivocàvem. Ahir n’hi vam trobar. Roses al mar, a l’hospital del Mar. Deia la cançó: “Voy buscando un amor que quiera comprender / la alegría y el dolor, la ira y el placer. / Un bello amor sin un final que sobreviva al bien y al mal. / Es más fácil encontrar rosas en el mar”. Aute s’equivocava.
“Ni la covid ens ha pogut separar, oi?”. Tesse Tagana, de 68 anys, ha rebut una rosa i li ha fet un petó al cap al seu marit, Juan Méndez, de 84 anys. Es van casar el 1997 i des d’aleshores ençà no s’han separat. La setmana passada van ingressar a l’hospital amb unes hores de diferència. El coronavirus. Ella, a la novena planta; ell, a la vuitena. “Sisplau, sisplau, volem estar junts”, van dir.
La Tesse, un diminutiu tagal de Teresa, va néixer i va créixer a les Filipines. Des de petita sabia que havia d’anar a l’estranger. Dona de fortes creences religioses, es creia imbuïda d’una missió. “Vosaltres ens vau portar el cristianisme. El primer diumenge que vaig anar a missa, aquí, a Catalunya, i vaig veure tants bancs buits, vaig pensar que nosaltres l’havíem de portar de tornada”. A l’església va conèixer qui avui és el seu marit.
“Què li va atraure, d’ella, Juan?”. “Mira-la, què hi veus?”. “Bondat”. “Doncs això”. Quan va arribar a Espanya, fa 47 anys, la Tessa no sempre va rebre una bona acollida. Però això ha canviat. “Avui sé que ningú no em pot trepitjar i em sento d’aquí perquè aquí em vaig enamorar. Parlo català i costums com les de Sant Jordi ja formen part de mi, de nosaltres”.
Per això són tan importants les iniciatives altruistes que ahir es van posar en marxa en hospitals i centres sociosanitaris de tot Catalunya. El repartiment de roses solidàries a l’hospital del Mar va anar a càrrec d’estudiants de Medicina de sisè curs com Anna Colom Jornet, de 24 anys, que va viure escenes que no oblidarà mai. “Una pacient de traumatologia es va emocionar amb les flors i, sobretot, amb el seu missatge”.
Les famílies podien fer els encàrrecs a la pàgina Rosesquecuren.com i demanar que els nostres futurs doctors i doctores les portessin a l’habitació dels malalts. Aquell missatge deia: “De part dels teus fills. Recupera’t ràpid, mama. Torna aviat a casa”. Si aquesta senyora es va emocionar, explica l’Anna, “imagina’t els pacients aïllats a la planta 90”.
La 90 (la novena, en realitat) és la planta covid. Els pacients d’aquesta i d’altres àrees sumaven ahir 98, 22 dels quals a l’uci. A la 90 hi ha la Tessa i en Juan. I l’Aludina i la Maria del Carme. Elles també van rebre una de les més de 1.168 roses que estudiants com l’Anna van repartir al Parc de Salut que integren l’hospital del Mar, el de l’Esperança i els centres Fòrum i Emili Mira.
Per Aludina Amador, de 52 anys, que viu en un petit poble d’Almeria, Felix, aquest va ser el seu primer Sant Jordi. Mare de cinc fills i àvia de sis nets, sempre passa uns dies a l’any a Barcelona per fer companyia a la seva filla María. Però no havia estat mai aquí un 23 d’abril. Creu que va contreure el virus a Almeria, malgrat que no va notar res fins al segon dia després d’arribar.
Unes habitacions més lluny hi ha la Maria del Carme Ajo, de 72 anys, dos fills i cinc nets. Parla per telèfon cada dia amb el marit, en Juan José, de 73, però amb els fills es comunica únicament a través de WhatsAapp perquè està connectada a una màquina d’oxigen i li costa parlar. Li costa? La Maria del Carme dona als periodistes una lliçó magistral del que hauria d’aportar la lectura.
Li va encantar la dolçor d’Una tienda en París (Martínez Roca), de Màxim Huerta, perquè això és el que ella demana a la vida. Més sentiments i menys ximpleries, diu quan recorda la decepció amb
Cinquanta ombres d’en Grey. “Una bona novel·la t’ha d’envair des del primer moment, i això no em va passar amb aquesta. I amb la pel·lícula encara menys!”.
La Tessa, que ha escrit unes memòries plenes d’esperança i amor (La meva vida, la meva fe, el meu Déu), sempre va pensar que tenia una missió, però fins ahir no la va comprendre del tot. Va ser tot just quan va rebre una rosa i li va fer un petó al marit. Encara no ho sabia de petita, però també havia de venir a Catalunya perquè un dia hauria de fer aquest petó.
L’Aludina s’ha emocionat amb la rosa, que li ha donat forces: “El meu home es va accidentar de jove i vaig haver de aixecar cinc fills pràcticament tota sola, treballant de valent en hivernacles. Si vaig poder aleshores també podré ara”.
Sentit i sensibilitat, repeteix la Maria del Carme.
Roses i esperances, crònica d’una jornada especial de Sant Jordi a la planta covid de l’hospital del Mar