Sèries criminals cuinades a foc lent

El debat de candidats a la presidència de la Comunitat de Madrid (TeleMadrid, TVE i La Sexta) confirma que el debat és un format que transcendeix els límits de la televisió. És la llavor ideal per alimentar una maquinària política i propagandística que, en origen, no té interès. L’eco és molt més important que l’estridència que l’ha provocat. Un exercici malèvol: imaginar com hauria sigut el debat sense la presència d’Isabel Díaz Ayuso. Resposta: igual que Dallas sense J.R. Ewin. Convertida en una mena de José Mourinho de la política (en versió guanyadora), Ayuso consolida el seu perfil de populisme unilateral i fascina tant els seus adeptes com els seus detractors. ¿Va guanyar el debat? Per descomptat, i amb la mateixa actitud i els mateixos arguments podria haver guanyat perfectament Supervivientes, Gran Hermano o MasterChef.

ESTOFAT CRIMINAL. Hi ha tants exemples de bones sèries policials que correm el risc de patir una saturació per excés d’oferta. Novetats simultànies: Mare of Easttown (HBO) i La caza de un asesino (Filmin). Les virtuts de la primera: centrar-se en la grandesa domèstica de la protagonista (interpretada per Kate Winslet) per explicar els tentacles del fracàs personal i del dol col·lectiu en un context socialment degradat, al límit de la bancarrota econòmica i moral. A La caza de un asesino, en canvi, el relat es cou a foc molt lent. Tant, que de vegades pots sentir la temptació d’abandonar o, pitjor encara, de quedar-te adormit. Seria un error. La investigació només és un pretext per explicar els punts més dèbils del somni socialdemòcrata suec. Un somni asfixiat pels deliris burocràtics i un garantisme jurídic frívol. El paisatge de la sèrie és duríssim, amb abundància de psicòpates, pedòfils i depravats que han de ser tutelats a distància per les institucions, que sovint actuen tard i malament. Són sèries que no busquen l’adrenalina de la intriga ni l’efectisme dels llocs comuns i que proposen una narrativa més d’estofat que de microones.

MERDA AUTOBIOGRÀFICA. Rocío Carrasco reafirma l’èxit de la sèrie documental autobiogràfica (Telecinco) amb una entrevista a plató que acaba a dos quarts de tres de la matinada. ¿Algun país de l’Europa civilitzada por competir amb aquests horaris, pensats per compensar l’efecte del toc de queda? Si fins ara el testimoni de Carrasco s’havia centrat en els maltractaments que li va infligir Antonio David Flores, a qui no anomena mai (li diu “el ser”, o “el padre impío”, o “esa persona”), ara la sèrie analitza la conducta violenta de la seva filla Rocío, que recorda aquell programa pedagògicament diabòlic anomenat Hermano mayor. L’entrevista confronta els estils de Carlota Corredera i Jorge Javier Vázquez. Al final, Vázquez no pot evitar afegir una reflexió, “Me ha escandalizado la mierda que ha movido toda esta historia”, que convida l’espectador a preguntar-se de quina merda en concret deu estar parlant.