Sense anells ni braçalets

GEMMA AVENOZA (1959-2021) Catedràtica de Filologia Romànica

Després d’una pugna sense treva contra el càncer, el 22 de gener Gemma Avenoza va morir a Barcelona, on va veure la llum el 1959 i on va desenvolupar el gruix de la seva trajectòria no sols professional sinó també personal. Un itinerari centrat a estudiar els llibres –i, sobretot, el seu disseny, format, difusió i lectura–. En altres paraules, una travessa consagrada a ratificar que s’erigeixen en les finestres meravelloses per les quals guaitem el món, tal com María Moliner, també desapareguda un 22 de gener, els va definir en el seu celebrat diccionari del 1966.

Gemma Avenoza va exercir com a catedràtica de Filologia Romànica a la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Barcelona. Va accedir al cos docent el 2019 al cap d’iniciar el 1988 una singladura acadèmica i investigadora que la va convertir, d’entrada, en professora associada a la Universitat de Santiago de Compostel·la i, més endavant, en professora titular a la de Barcelona. Tanmateix, va acomplir el seu treball en diversos escenaris, inclosos els globals. Per exemple, a l’Associació Hispànica de Literatura Medieval, al Centre Internacional de Recerca de la Llengua Espanyola, a l’Institut de Recerca en Cultures Medievals i a les Universitats de Califòrnia i Harvard.

A la Universitat de Barcelona, es va llicenciar en Filologia Hispànica el 1984 i es va doctorar en Filologia Romànica el 1989. En aquest cas, ho va aconseguir amb la tesi Repertori dels manuscrits en llengües romàniques conservats en biblioteques barcelonines. Hi va transmetre el seu afecte per les diferents esferes de la cultura romànica medieval –i, en concret, per la seva dimensió escrita i, de manera coherent, pels seus còdexs–. Així mateix, hi va esbossar uns quants dels seus interessos posteriors, com les humanitats digitals, la codicologia, els membra disiecta, els fragments, les fonts literàries i les traduccions. Les dues coses sota la direcció del doctor Vicenç Beltran, impulsor de nombroses iniciatives científiques en l’àmbit de la romanística en general –i de l’hispanisme i la catalanística en particular– des del 1972, a més de mestre de filòlegs del 1985 ençà.

Tot i que acotats entre els formalismes inherents a la prosa acadèmica, la lectura d’aquesta recerca permet albirar determinats signes de la seva identitat. Com a mostra, es pot recordar quan va alertar, amb punteria, que “ens manca el catàleg de catàlegs que posi a l’abast del romanista tota la informació possible sobre els manuscrits que l’interessen”; quan va concedir, en poc espai, que “són molts els problemes que fan que aquest sigui un projecte utòpic, gairebé impossible”, i quan es va proposar, amb audàcia, que “se sàpiga amb absoluta certesa què és el que tenim, de quin material disposen ara –i encara– les nostres biblioteques barcelonines”. Es pot fer, ja que facilita entreveure’n la capacitat per al repàs estricte, la destresa per al diagnòstic ponderat i la perseverança per al resultat aclaparador.

Perquè la seva curiositat, la seva dedicació i el seu entusiasme no van conèixer mai límits. Ho testimonia la seva participació, si no el seu lideratge, en la Bibliografia de Textos Catalans Antics, en el butlletí bibliogràfic de l’Associació Hispànica de Literatura Medieval, en el Corpus Biblicum Catalanicum i en la Xarxa del Llibre Medieval Hispànic. També ho aconsegueixen les seves contribucions en moltes de les principals publicacions internacionals, com Bulletin of Hispanic Studies, eHumanista, Gutenberg Jahrbuch, Magnificat, Quaderni di Romanica Vulgaria, Revista de Filología Española i Romania. De segur, cal dir el mateix dels seus treballs Biblias castellanas medievales (2011) i Codicología. Estudio material del libro medieval (2019), convertits en referències indispensables d’un llegat intel·lectual la gestió del qual esdevé un encàrrec per a la doctora Lourdes Soriano, la seva col·laboradora més íntima.

Amb la intenció d’honrar-la tal com li escau, s’imposa acabar apuntant que, de veritat, aquests esforços escolars no van constituir sinó l’expressió d’una generositat descomunal –vestimenta, al seu torn, d’una humanitat immensa–. Ens va animar sempre a tots en els nostres afanys, atenentnos i ajudant-nos amb una estima sincera. I, a més, ens va regalar fins a la fi una lliçó d’amor als seus –i, en especial, al seu home, Javier, i a la seva filla, Clara, pels quals va sentir veneració–. Amb raó, ens va aconsellar que manipuléssim els manuscrits sense anells ni braçalets, ja que, fet i fet, aquesta en va ser la divisa per caminar dolçament la vida.

La seva curiositat, la seva dedicació i el seu entusiasme pels llibres i manuscrits no van conèixer mai límits

Professor i investigador de la Universitat de Barcelona-IRCVM