La Vanguardia (Català-1ª edició)
La Rambla és molta Rambla
Sílvia Colomé Barcelona
Néstor Luján deia que la Rambla feia baixada. I és cert. Tot i que també fa pujada si comencem a recorre-la pel número 1, a peu de mar. I molt costa amunt se li podria haver fet aquest Sant Jordi al gran passeig barceloní amb les seves tradicionals parades de llibres exiliades a altres llocs de la ciutat. Però la Rambla és molta Rambla.
No hi ha hagut llibres, cert. Però alliberada de la cotilla dels estands, la ciutadania no ha deixat d’anar al tradicional epicentre de la festa de Sant Jordi per trobar-se, passejar i viure una jornada alegre, com si no hi hagués pandèmia. O gairebé. Parelles agafades de la mà, amb rosa i mascaretes. Amics, famílies, trobades esporàdiques. El passeig ha tornat a bategar com no ho havia fet des de l’inici de la crisi sanitària. Fins i tot hi ha hagut aglomeracions a la zona de les floristes, amb cues per comprar la rosa i dificultats per caminar ja des del matí. A la tarda, el tragí ha estat encara més intens.
Alguns passejants enyoraven la presència de llibres i escriptors, especialment els més grans. “Hi estàvem acostumats”, comenta l’Alina al seu marit Ricard, que sentencia: “La Rambla és un dels millors passejos del món”. Els llibres ja s’hi van deixar veure a la primera fira que es va celebrar per Sant Jordi. Va ser l’any 1931 i la crònica d’aquest diari recollia la dada següent: “Els quioscos de les Rambles van parar també taules suplementàries i, a més, es van improvisar altres parades només per a la jornada”. I així va continuar sent des de llavors. Ni la Guerra Civil va truncar la tradició, cosa que sí que ha fet la pandèmia. D’altres passejants, en canvi, han agraït la recuperació de la Rambla per al seu ús primordial, el del passeig pel gust de passejar, sense més pretensions ni tants atabalaments com altres anys.
Des de la mateixa Rambla, es podia observar una de les noves ubicacions habilitades per als llibres, la de la Plaça Reial. Just a l’entrada, dues taules per a la firma dels autors, que interactuaven amb els seus lectors a través de mampares transparents. “És genial, pots mirar els llibres sense aglomeracions, amb molta més tranquil·litat”, comentava la Cristina, mentre donava una ullada a les novel·les al costat de la seva filla.
Aquí també hi havia alguns estands que habitualment ocupaven un lloc a la Rambla, com el de Rafael Dalmau Editor, un dels històrics. Rafael Català, tercera generació, recordava que el seu avi ja va participar en aquell primer Sant Jordi. El seu lloc solia ser davant el Liceu. Però l’habitual massificació “havia arribat a comprometre la viabilitat de la Rambla i la inèrcia feia que no s’hi posés remei, tot i que es van fer petits passos”, es lamentava. Per ell i altres paradistes, la solució pandèmica “és immillorable, aquesta vegada les administracions han estat a l’altura de les circumstàncies”. I el que és més important, aquest any “ha tornat la cultura i s’ha perdut la part d’espectacle, la gent viu i sent la diada, torna a ser una festa cultural i lúdica”. Faltarà veure si a més serà el punt d’inflexió per a un model àmpliament criticat després de comprovar que, sense llibres, la Rambla no deixa de somriure per Sant Jordi.
Malgrat l’exili de les parades de llibres a altres ubicacions, el passeig no ha deixat de ser l’epicentre de la festa