Els futurs lectors

El matí de Sant Jordi m’ha trobat corrent. Ho vull fer tot: la celebració del meu dia preferit de l’any començava amb una cita el dia 22 a la nit que s’allargaria fins al 23 a la tarda, just abans de l’hora de signatures a la parada d’Òmnium. Corríem, deia, per agafar l’autobús de Can Baró a La Pedrera, on m’havia de trobar amb Pol Guasch i Jordi Basté per conversar passeig avall sobre els nostres llibres, les expectatives, el camí. No m’és habitual sentirme còmoda durant l’exposició pública, però avui tenia al pit uns nervis que eren pur entusiasme i que m’han proveït del combustible necessari per ser una mica més temerària. Per als que som reservats, de tant en tant s’agraeix una empenta. Ha estat una estona amable en què el clima primaveral ens acompanyava gentil cap a la il·lusió.

Després, i al llarg de tot el matí i migdia, m’he convertit en espectadora d’aquest Sant Jordi amb estampa pandèmica. Haver de fer cues per veure les parades amb llibres ha estat un mal menor. M’he socarrimat la pell esperant per entrar –i en el capritx posterior: la platja– en una ocasió en què un dels vigilants de seguretat sumava persones enlloc de restar-les i ha congestionat el trànsit. Així, encesa i emanant calor, he arribat a la parada del passeig Lluís Companys on tenia la meva única hora de signatures. No he tingut, doncs, prou temps per acostumar-m’hi. D’entrada, no sabia ben bé què hi feia, allà, si aquella posició m’era tan desconeguda i antinatural, però a mesura que he anat rebent visites m’he deixat endur per l’alegria i l’agraïment que em regalaven els meus futurs lectors. També a través de Twitter m’han arribat fotografies de persones que havien comprat El pèndol amb ganes de queixalar-lo.

No esperava més ni menys. Potser m’hauria agradat, això sí, que el dia s’allargués unes hores, per assaborir-ne el plaer una mica més. Poques vegades accepto les justes mesures, però ahir va ser un dia que desitjava amb equilibris perfectes, i no em puc queixar del resultat: el passeig romàntic, el sol, les signatures, les amigues i el sopar en família a casa l’avi Jordi.

A la parada, a mesura que he anat rebent visites, m’he deixat endur per l’alegria i l’agraïment