Notes fantasmals

Publicar around Sant Jordi, i programar un horari intensiu de signatures, suposa l’amputació immediata del Sant Jordi que tindries sense llibre, i sense signatura, que és el que sents íntimament com a Sant Jordi. No és cap lament, sinó més aviat una explicació del formigueig que t’acompanya tot el dia: el del Sant

Jordi fantasmal, que el teu cap encara nota, al final del monyonet del dia. Primera nota fantasmal: la persona que s’ha apuntat a la signatura de primera hora del matí (la pandèmia ha fet proliferar llistes per tot arreu), tot i que estirem l’estona fins l’últim minut, no apareix. Pessigolla primera, que rebrota més tard, a l’Obaga, després d’una caminada contracturadora de bessons, carrer Girona amunt, amb l’excompany de carrera amputada (medicina), que et recorda el Borja alternatiu que durant un temps vas creure que eres, convençut d’un futur com a psiquiatra –Borja amb bata blanca, que es remou, translúcid, sota la camisa–. El noto baixant cap al CCCB, on apareix un exdegà de la facultat on treballo, i que em saluda fent picar el seu puny amb el meu, i em fa signar un llibre que explica perquè, amb aquesta salutació espantosament casual, acaba alguna cosa d’una certa universitat, i potser en comença una altra de futura. Optimisme santjordiesc, potser, que sembla que ha llençat tothom al carrer i ha encès el cel amb un solàs erosiu. Al dinar, una idea amputada: la de fer-nos fer un capgròs d’en Monzó per presentar el primer Carn de cap (que li reescrivia quinze vegades un mateix conte) i que vam dir d’anar-nos posant cada cop que un dels quinze autors hagués de presentar l’obra. En realitat, portem tots un any-gairebé-i-mig fantasmal, cancel·lat, suspès, la manifestació del qual no és una simple nostàlgia, sinó aquest dolor residual d’un temps que el cervell no és capaç d’oblidar del tot. O potser no, potser la pessigolla és la manera que té el futur de tornar a obrirse, i sóc jo que pessimisteja.

En la penúltima hora, en la penúltima signatura, apareix la Salut, la dona absent del matí: diu que s’ha passat el dia arribant a les parades just en el moment en què acabàvem de marxar-ne.

Al dinar, una idea amputada: la de fer-nos fer un capgròs d’en Monzó per presentar el primer ‘Carn de cap’