Que no ens salvin el futbol

La Superlliga venia a salvar el futbol i el futbol li ha dit que de qui realment es vol salvar és d’aquest esguerro i del seu selecte club de promotors. Res no ho explica millor que la reacció dels aficionats, especialment dels anglesos, on el futbol batega a les graderies i pubs més que als despatxos emmoquetats.

El Liverpool continua sent més propietat del fill d’un estibador portuari que de John W. Henri, el multimilionari propietari de les seves accions.

De tota aquesta revolta popular el que més crida l’atenció és que precisament hagin estat els aficionats suposadament més afavorits per aquest vedat privat exclusiu els que hagin vingut a dir, a la manera grouchiana, que no es farien mai socis d’un club que els vol admetre com a socis. No volen que els salvin, que els deixin entrar a Europa cada any sense sentir el vertigen de guanyar-s’ho a cada partit de la Premier i després anar als voltants d’Anfield o Old Trafford per celebrar-ho amb unes pintes. Que els seus rivals domèstics menys llustrosos no puguin disposar també d’aquest tiquet d’entrada a la glòria. Per això els anglesos van idear els Open, els campionats oberts, en oposició als campionats tancats, com ara la Superlliga. És la passió del vertigen el que et manté amb vida: l’esgarrifança de la victòria i la derrota, dels èxits i els fracassos, dels ascensos i els descensos.

Que els promotors d’aquesta iniciativa desconeguin l’essència que ha fet popular i universal el futbol demostra com estan de desconnectats de la realitat.

La idea d’Europa va renéixer entre la runa de la Segona Guerra Mundial gràcies, en bona part, al futbol, abans fins i tot que es creés el Mercat Comú.

La Copa d’Europa va ser capaç d’asseure a la mateixa taula democràcies liberals i populars, règims burgesos i proletaris, societats lliures i dictadures. El futbol va perforar el teló d’acer per unir Dinamos i Reials, Torpedes i Atlètics, Partisans i Estrelles Roges. Ara alguns han intentat aixecar un nou teló encara més hermètic que l’acer, el de l’aristocràcia exclusiva, com un saló de ball vienès amb dret d’admissió.

Sense l’estímul de guanyarse a les lligues domèstiques cada any la participació a Europa, pot ser que els mateixos aficionats acabessin caient en l’ociositat del cap de setmana, en l’avorriment per la repetició d’intranscendents partits del segle cada dimecres. Pot ser que fins i tot els passés com als aprenents de pastisser. A Pontevedra eren sotmesos pels caps a una ingesta massiva de dolços fins que els avorrissin, de manera que evitessin la temptació d’estar picotejant tot el dia a les safates del taulell. Us imagineu vuit clàssics MadridBarça a l’any? Només de pensar-ho ja em sento aprenent de pastisser.

El futbol no necessita augmentar el seu greix corporal (els diners), sinó més aviat el contrari, aprimar-se. Els últims vint anys els grans clubs han multiplicat per set els ingressos i en la mateixa proporció han augmentat els deutes, mentre s’encaria el preu de les estrelles i les comissions dels representants. Una revolució inflacionista semblant al descobriment de la plata i l’or americà que va acabar arruïnant molts negocis castellans al segle XVII. Res no impedeix de pensar que aquí hagi de succeir el mateix.

Si tot això passa amb els aficionats salvats i rics, imagineuvos què passarà amb la immensa majoria que quedaran fora d’aquest saló vienès, amb els nanos de l’Ajax que encara senten els avis parlar de Cruyff, amb els lisboetes del Benfica que van créixer amb un pòster d’Eusebio al capçal del llit, amb els del Porto de Futre, el València de Cúper, el Dépor de Fran o el Celta de Mostovoi. Que els expliquin a ells que aquesta Superlliga era per salvar el futbol.

El futbol no necessita augmentar el seu greix corporal (els diners), sinó més aviat el contrari, aprimar-se