La Vanguardia (Català-1ª edició)
Madrid ‘by night’: Europa ens visita
Joaquín Luna
La vida a Madrid no acaba cap al tard i la seva gent sembla plebiscitar aquesta màniga ampla, sorpresa d’Europa. Hi ha terrasses i més terrasses, obertes fins a les 23 hores. La mala notícia és que no hi ha mai taules lliures i un es pot citar a la plaça Santa Ana i resignar-se a la propera plaça Jacinto Benavente, que tira a lletja encara que tingui també el seu teatre amb renom, el teatre Calderón, el rellotge del qual dona malament l’hora, cosa perfectament espanyola.
“El nou New York d’Europa”, va dir Paris Match, per referir-se a aquest Madrid irredempt que ho nega tot, com el seu Joaquín Sabina, i es manté tossut en la idea d’obrir la restauració fins a les onze de la nit, amb el miratge que això és una disbauxa i la restauració, el nou far d’Occident. –Bachata? salsa? merengue? Sortir de l’hotel a mitja tarda i sentir un captador amb una oferta com aquesta alegra l’ànim. I desconcerta. Com tot el que seguirà en aquest passeig pel Madrid by night, començant per aquella anhelada taula per al cafè o la cervesa al capvespre i acabant amb la recerca de joves europeus, carn de canó per a l’opinió pública.
Cap a les 21 hores, als voltants de Santa Ana, epicentre de la gresca low cost, són tot sopars a les taules exteriors de restaurants, tavernes i cases de menjars més falses –la majoria– que un duro sevillà.
–Allà s’ho passarà molt bé... Aquesta frase és anterior a tot el que s’ha escrit aquí. No es pot ser a tot arreu. Abans de Santa Ana, tempteig d’una ruta underground amb desenllaç previsible. Tot via xarxes i mòbils. Hi ha discoteques obertes! No totes, clar. Moltes, amb horaris inversemblants, de 18 a 23 hores, exigeixen reserva telefònica després d’informar que no es pot ballar. L’ intermediari et passa el número d’un altre intermediari que orienta pel mal camí.
–Jo li recomano...
La discoteca recomanada és a la zona del carrer Orense, encorbatat, i el seu web, per què enganyar-nos, apunta a aquest món tan trastocat per la pandèmia però insubmergible de la prostitució.
El to de la conversa telefònica ja anticipa que potser, potser, potser, surten després possibilitats de prolongar la nit més enllà de les 23 hores. L’opció
queda descartada però aquí queda, reflex del laissez faire, laissez passer que transmet aquest Madrid que circula contra corrent.
Abans de reprendre la plaça de Santa Ana, convé observar que, a diferència de Barcelona, Madrid no ha tingut mai grans reconeixements a la premsa internacional. Ni tan sols a la mateixa Espanya, on se l’ha tractat de llogaret, d’immens cementiri o poble de mala mort manxec, la font de tots els mals de la nació. Per això les recents llagoteries a la premsa europea, especialment la francesa, han reforçat la pujada d’autoestima madrilenya, consagrat el “tardeo” i hissat la bandera de “la vie d’avant”.
La vida d’abans són aquestes cinc britàniques d’uns vint anys que ocupen una taula a l’atapeït carrer Barcelona, pres per la gresca juvenil perquè ni el menjar ni les sangries, les gerres de cervesa o les ampolles de vi negre no estan fets a mida de tothom.
–Encantades de ser aquí!
–Fun, fun, fun...
Són cinc i van reservar el vol uns quants dies abans que la Gran Bretanya reobrís els pubs. Podrien estar celebrant un comiat de soltera, però no és el cas. Es fan moltes fotos: estan convençudes que agradaran entre seguidors i potser enemics.
A les deu de la nit, ja s’aprecia l’efecte horari. Tot el que passava al seu ritme abans de la pandèmia s’abreuja fins al punt que a la Sala Torero, carrer de la Cruz 27, hi ha passis d’espectacle flamenc de vint minuts, tot un rècord.
De deu a onze, se sent molt de francès, però un després de l’altre –i han estat cinc grups “assaltats”– assenyalen que resideixen a Madrid, mostreig que desdibuixa la idea que hi ha un pont aeri París-Madrid.
No semblen afligits que la covid els hagi agafat lluny de França. –Millor aquí!
Disculpeu que no li preguntés el nom: la jove sembla, les coses com són, una mica beguda.
No és el cas de l’Anne, que dimecres va fer 27 anys, i el seu nòvio. Aquest dijous van decidir mirar bitllets per celebrar-ho. “No eren cars”. Són francesos i viuen a Brussel·les. S’hi van apuntar dos amics més i estan amb les maletes a peu de taula, sopant amb presses en un kebab, quan ja els cotxes de policia es deixen veure.
–Tot tancat cinc mesos.
Han llogat un apartament i no donen més voltes al tema: “buscàvem això, sense més ni més, poder sortir a sopar. La sensació de viure”.
La gent plebiscita l’obertura fins a les onze de la nit: les terrasses són plenes i els turistes semblen assedegats