Johnson vol reeditar la coalició thatcherista d’elits i classes obreres

sonatges guiats per l’ossa polar de la moralitat, però tots dos es creuen en possessió de la veritat i estava escrit que la seva història d’amor acabaria en odi. Per a l’exassessor, el Brexit i la subsegüent revolució sempre van ser el més important. Boris, en canvi, va girar full i el seu objectiu va passar a ser la consolidació del poder i dels vots dels antics laboristes del País de Gal·les i el nord d’Anglaterra.

Després de plantejar-se fins i tot la dimissió quan va caure víctima de la covid i li van flaquejar les forces, ara Johnson somia pujar al panteó dels pocs primers ministres britànics que han marcat de veritat una diferència: Pitt el Jove, Robert Peel, Lord Palmerston, William Gladstone, Lloyd George, Anthony Eden, Winston Churchill, Clement Atlee i Thatcher. Ell seria el desè. Però així com Tony Blair i la Dama de Ferro de seguida es va veure que triomfarien, i que Gordon Brown i Theresa May fracassarien, en el seu cas no és clar. El sol encara pot sortir per qualsevol lloc.

El primer examen de fins a quin punt ha quedat fet malbé serà el 6 de maig, data de les eleccions municipals i autonòmiques. Després d’un començament il·lusionant, la figura del líder laborista Keir Starmer s’ha diluït com un terròs de sucre, i fins fa uns dies semblava que s’anava a trencar la tendència que el partit al poder sempre surt escaldat dels comicis a meitat de mandat, que els votants aprofiten per protestar. El populisme (ajuts estatals, promeses d’inversions milionàries en infraestructures, l’atac a la Superlliga de futbol...) juga a favor de Johnson, però la corrupció es posiciona en contra seva. Recorda la tendència dels tories a ficar la cullera a la massa de les croquetes, i fa olor d’aquella decadència tardoral inevitable que té lloc quan un partit fa molt de temps que és al comandament (va passar amb Major després d’onze anys i mig de thatcherisme, i ara els conservadors també fa un temps que hi són).

Johnson, un centralista entossudit a retallar els poders autonòmics, voldria ser l’equivalent de Thatcher al segle XXI. Maggie va ficar a la cleda del Partit Conservador un sector de les velles classes treballadores que havien perdut el sentit de classe, i –amb l’ajuda de les Malvines i donant puntades a

Brussel·les– va gestionar amb cert èxit la decadència britànica i la seva reconversió en potència d’influència mitjana i recursos limitats. Va neutralitzar el poder sindical, va reduir l’Estat i va donar ales al lliure mercat. El primer ministre actual pensa que pot construir una coalició duradora i triomfadora apel·lant, d’una banda, a la identitat blanca i les idees socials reaccionàries de bona part de l’electorat (antimoviment trans, antiecologista, anti #MeToo i #BlackLivesMatter) i, per una altra, repartint diners i aconseguint un desenllaç feliç a la pandèmia. Perquè els votants no recorden el principi del conte, però sí el final. Si Finlàndia és considerada el país més feliç del món, els britànics també poden creure que no hi ha corrupció.