Quan la teva infantesa van ser bales

Gervasio Sánchez dissecciona la Bòsnia d’avui conversant amb els nens que va fotografiar a la guerra

Vaig descobrir que era una biblioteca pels rajos del sol. Al cel hi flotaven milers i milers de trossos de paper cendra. Vaig intentar agafar-ne un amb les mans: se’m va desfer als dits. Vaig aixecar la cara cap al sol i vaig fixar la mirada en un dels flocs que queia. Es va il·luminar segons abans d’aterrar al meu nas: una cal·ligrafia àrab es traslluïa en la negror de la cendra.

Per aquelles cendres de Sarajevo caminava el fotoperiodista Gervasio Sánchez, i no ha deixat de caminar-hi mai. “Soc incapaç d’anar-me’n dels llocs. Per això hi torno. Necessito moralment saber què ha passat amb les persones que he fotografiat”, diu.

I per allà també hi caminava un nen que vivia a tocar de la biblioteca, fotografiat per en Gervasio a l’interior del palau calcinat.

“Jo vaig salvar un llibre. Es deia Teddy”, recorda avui aquell nen en el més brillant exercici de retorn que ha elaborat en Gervasio: el documental Àlbum de postguerra, estrenat amb impacte per la televisió pública bosniana i Al Jazzera Balkans el 6 d’abril, 29è aniversari de l’esclat de la guerra. Un documental que dissecciona la Bòsnia d’avui localitzant nens que va fotografiar durant la guerra a Sarajevo i conversant amb ells.

“Hi va haver un moment en què vaig deixar de fotografiar morts. Volia fotografiar la vida”, diu.

El resultat és un gran fresc de la generació perduda, del pas del temps, del temps perdut, de les fotos que ningú no va fer a aquests nens durant el setge: el seu àlbum de memòries els hi va fer aquest fotoperiodista espanyol que sempre tornava. Algú que “és d’un altre planeta”, com el defineix avui carrer durant la guerra. Aquell dia eren a casa de la seva àvia i es van escapar per jugar. Les va renyar 25 anys després per haver sortit al carrer sense permís! “Ho va fer amb la mateixa cara que feia quan ens renyava de petites”, diu una de les dues germanes.

Basat en una idea original d’en Gervasio, el documental està dirigit per Àngel Leiro i Airy Maragall, i amb guió dels dos directors juntament amb Amanda Sans Pantling. Produït per Lukimedia –la productora executiva és Stephanie von Lukowicz–, demà dimarts s’estrena a Movistar+ i a

“La felicitat no forma una persona; el que ens forma és la tristesa i el drama de la vida”, diu un d’aquests nens

“Els nostres pares i germans grans eren al front, nosaltres jugàvem a defensar el nostre edifici”