Ultres: ara ja els veuen

Un debat radiofònic de la campanya electoral madrilenya ha servit perquè molts s’hagin adonat que Vox és el que és, i no una cosa que pot etiquetar-se asèpticament com a “opció il·liberal” o “formació populista”. Si no fos un assumpte tan seriós, faria riure. Moltes persones de bé s’han sorprès ara de l’agressivitat extrema i falta d’empatia de Rocío Monasterio cap a Pablo Iglesias, que ha estat amenaçat de mort, igual com el ministre d’Interior.

La violència verbal de la presidenciable de Vox no és nova. És consubstancial a la majoria de grups neofeixistes europeus i, de manera especial, als ultres espanyols. Per exemple, a la campanya de les catalanes el cap de llista de Vox va amollar diverses vegades l’expressió “femers multiculturals” per referir-se a determinats barris, expressió repetida per Santiago Abascal al Congrés dels Diputats. El feixisme fa servir el llenguatge per crispar, per provocar, per demonitzar i per caldejar l’ambient, llançant la pedra i amagant –no gaire– la mà. Que una cosa tan coneguda es reprodueixi avui a Espanya és un fracàs i un desafiament. Però això no sorgeix de la nit al dia. La consolidació de Vox no s’explica sense la preparació del terreny per al seu aterratge. Això ho va fer Ciutadans sense saber-ho, un partit que va aparèixer a Catalunya molt abans del procés i com a formació identitària espanyolista radical contraelcatalanismeengeneral. Pot ser que al conjunt d’Espanya costi de comprendre, això, ja que Albert Rivera va desembarcar a Madrid inicialment disfressat de centrista, una pantomima que li va durar un telenotícies. A la primera de canvi, Cs es va posar a competir amb el PP per veure qui era més dur, fins a arribar a la foto de la plaça de Colón, de la maneta amb els ultres que avui se’ls han empassat. La fraseologia de Monasterio contra Iglesias és la mateixa que la de Rivera, Arrimadas i Carrizosa contra Mas, Puigdemont, Junqueras, Torra, Forcadell i tots els líders independentistes, abans i després de l’octubre del 2017.

També el PP és responsable de crear el clima tòxic en què Vox ha crescut tan ràpidament. Fem memòria. Per exemple, la violència verbal de Vox no és superior a l’exhibida durant les campanyes electorals a Catalunya per Cayetana Álvarez de Toledo, però ella comptava amb l’aplaudiment fins i tot d’alguns socialistes, perquè deshumanitzar els polítics del procés té premi. Els d’Abascal arriben amb el públic ja entrenat. Què van ser els crits d’“¡A por ellos!” o l’afusellament d’un ninot de Puigdemont? I el PP i Cs mantenen pactes amb Vox, recordem-ho.

Robert O. Paxton, en la seva imprescindible Anatomía del fascismo, ens adverteix que “un feixisme del futur”, ara present a Espanya, “no necessàriament s’ha d’assemblar literalment al feixisme clàssic en els seus símbols i signes externs”, i que farà servir el marc de llibertats per arribar al poder. “No seria per això menys perillós”, conclou el prestigiós historiador nordamericà. Segons Pedro Sánchez, Vox “representa una amenaça per a la democràcia espanyola”. Felicitats als que, finalment, han vist el que hi ha.

La consolidació de Vox no s’explica sense la preparació del terreny per al seu aterratge