Clavar puntades de peu a un gos

Vaig conviure amb un cetme durant un any al servei militar, Forces Aèries. El cetme era un fusell d’assalt, llarg, amb un carregador extraïble de forma corba on hi cabien vint bales. Havíem de netejar-lo regularment i, al campament que vaig perpetrar a Reus, ens obligaven a córrer al trot, amb l’arma penjada. Mesos després, al sector aeri de Barcelona, a les guàrdies de 24 hores que fèiem setmanalment, ens havíem de protegir amb aquest cetme dels perills inexistents (a tot estirar drogoaddictes i borratxos que, a finals dels vuitanta, intentaven passejar per les Drassanes). El que de veritat em feia por era que l’arma se li disparés a qualsevol dels meus companys soldats... o a mi. Sempre vaig tenir pànic al cetme i cada vegada que sento aquesta paraula m’evoca una cosa que detesto.

Quan vaig escoltar que tant Pablo Iglesias com el ministre Grande-Marlaska i la directora de la Guàrdia Civil, María Gámez, havien rebut una carta amb amenaces de mort, acompanyades

El problema és que acceptem que les bales del cetme poden donar més vots a la ultradreta

de bales de cetme, vaig sentir fàstic i por. El mateix que vaig tenir a l’escoltar la reacció de Rocío Monasterio a la Ser descartant condemnar aquesta barbaritat que a més afectava, en l’amenaça, les famílies. Per guanyar vots, es va negar, fastigosament, a empatitzar amb Pablo Iglesias i la seva família (pares inclosos). Rocío Monasterio va preferir les bales del cetme al soroll de la democràcia, amb una actuació teatral, hàbil electoralment, però indigna i repugnant personalment, a través d’un mètode anomenat baiting o abús reactiu (ho vaig aprendre llegint Ernesto Filardi a Twitter, que en va patir un). El baiting és una provocació per a l’enuig, és a dir, “com clavar puntades de peu a un gos fins que bordi i així poder dir que cal sacrificarlo perquè està rabiós”. Sempre amb un somriure i sense parar de parlar, com va fer la líder de Vox a Madrid, així ningú la rebat mentre llança un missatge de valentia: “Aixequi’s i toqui el dos”. Mentrestant, Mónica García, de Més Madrid, disparava una frase democràtica, perduda enmig d’un magma d’ interpel·lacions, al cor de la ultradreta: “Poden fer vostès alguna cosa digna, senyora Monasterio? No són només mala gent. Són una aberració”.

El pitjor és que la falta de condemna explícita sigui vista, per fins analistes, com una jugada que li pugui ser útil electoralment a l’extrema dreta. És a dir, les bales del cetme sumarien vots. En aquest punt hi ha el perill real. I aquí hem de situar el faristol per llançar la gran pregunta d’avui a les eleccions de Madrid: pot el PP pactar amb qui dona puntades de peu a un gos?