El món després de la covid

Com el lector deu saber, ahir vam publicar la segona entrega de l’espai Diàlegs, que promou el nostre diari. El tema de la conversa era la governança del nostre món, que ha canviat tant després de més d’un any de pandèmia. Van protagonitzar el diàleg dues de les figures espanyoles de més experiència internacional: Javier Solana i José Manuel García-Margallo. La fèrtil conversa entre aquestes dues personalitats va donar com a resultat un interessantíssim diagnòstic sobre el futur.

La pandèmia ha confirmat que la ciència és el millor aliat de la humanitat. De la mateixa manera que la desigualtat n’és el pitjor enemic. Occident no estarà segur si els països pobres no ho estan. L’èxit de les vacunes és meravellós, però el desequilibri en la seva distribució és un fracàs. En aquest sentit, la gran diferència entre Europa i Amèrica no és la capacitat de fabricar vacunes, sinó que la Unió Europea n’hagi cedit una part al tercer món. La seguretat sanitària només serà possible si arriba a tothom. De manera anàloga, el canvi climàtic només pot ser gestionat amb una entesa planetària. El capitalisme regulat i social d’Europa apareix com el millor model davant la necessitat de gestionar els reptes globals de manera consorciada. La UE ha sortit precisament reforçada de la covid. El peculiar mètode europeu de progressar gràcies a les crisis s’ha fet realitat una vegada més: l’accés conjunt a les vacunes

Desequilibris, desigualtats i conflictes impedeixen la imprescindible col·laboració global

i el pla de recuperació representen un veritable salt en relació amb la gestió de la crisi del 2008 i preparen el terreny per a un futur que ahir era impensable: harmonització fiscal, unió bancària, fons de garantia i, finalment, encara ben lluny, un Tresor europeu que culminaria els Estats Units d’Europa. L’únic punt de discrepància dels nostres convidats és el paper d’Espanya. Per García-Margallo, el deute i la conflictivitat poden ofegar Espanya. Solana suggereix que la revolució verda està traçada i és un bon camí.

Més complicat és harmonitzar la unitat europea amb tres espais de veïnatge, Rússia, Turquia i el Magrib, que, sent problemàtics, podrien ser també una oportunitat. El món postTrump és cada vegada menys unipolar i més nodal. Però el xoc entre la Xina i els Estats Units no serà fàcil d’evitar, especialment pel perill de Taiwan. Un altre focus problemàtic i alhora tremendament vital és el creixement de la població mundial a l’Àfrica, Orient i Amèrica Llatina. L’enorme potencial africà podria emergir finalment tot consolidant unes classes mitjanes, cosa que, per desgràcia, no permet conjurar les amenaces que destil·len els seus conflictes. El món està en un moment estrany: amb força per vèncer mitjançant la ciència i la tecnologia els reptes més durs, però amb desequilibris, desigualtats i conflictes que impedeixen la multilateralitat, és a dir, la imprescindible col·laboració global.