La cervesa d’Ayuso

Mentre Trump descordava sense manies els seus instints de mascle malcriat i animava els seus votants a fer el que els vingués de gust, les esquerres europees es tornaven moralistes, portadores d’una visió restrictiva de l’existència. Si Trump feia bromes grolleres, animava a comprar armes i relativitzava el racisme, l’esquerra exigia depuració del llenguatge, s’apuntava a totes les reivindicacions identitàries (racials, socials o de gènere) i buscava causes d’indignació sota les pedres, començant per les estàtues del passat. És sabut que el coronavirus ha accentuat totes les innovacions embrionàries: del teletreball a la medicina digital o al boom de les empreses repartidores de menjar. També ha accentuat una tendència inicialment americana: la dreta és la nova representant de l’alegria de viure, mentre l’esquerra, queixosa, addicta a la sospita, voldria sotmetre la vida a una constant constricció moral. Si Trump xerrava pels descosits, sense por de quedar malament, les esquerres exigeixen que la gent porti sota la llengua immensos diccionaris inclusius per no ferir susceptibilitats de cap minoria. La dreta parla sense manies, l’esquerra fa del llenguatge una gimnàstica de culpa i coerció.

Serveixi el llenguatge com a exemple i marc del nou repartiment de papers. La dreta espanyola ataca els adversaris sense por i es burla, no ja de les bales de cetme, sinó de les certituds apocalíptiques que abandera l’esquerra. Canvi climàtic, condició femenina, immigració o identitats minoritàries són defensades amb devoció religiosa per l’esquerra. La dreta s’enfronta a les injustícies o al futur climàtic amb ànim descregut o provocador. L’esquerra converteix les ciutats en un cafarnaüm idealista: ciclistes i trànsit, negocis i naturalisme, patinets i turisme, urbanisme tàctic. La dreta celebra la ciutat com a eix de negocis, cotxes i festa sense complicar-ho més. L’esquerra renya, moralitza, s’indigna, condemna, s’ofèn. Sempre veu la part més trista i negra de la realitat. La dreta celebra el diner, no reprimeix l’ambició i convida la gent a passar-ho bé i a despreocuparse del futur.

La dreta se sap pecadora (corrupció), però no s’hi posa pedres al fetge. L’esquerra creu que ha de redimir la humanitat i descriu el món com una vall de llàgrimes. La dreta és festiva i promou el carpe diem. L’esquerra és depressiva, anuncia desastres i voldria impedir-los amb prohibicions. La dreta dona per fet que els votants són imperfectes i no té cap ganes de corregir-los, al contrari: surfeja sobre l’egoisme constitutiu de la condició humana. L’esquerra no tolera cap vici social: s’ha tornat puritana, predica des del púlpit amb rictus d’inquisidor. En plena pandèmia, Colau ha volgut canviar els ciutadans complicant-los encara més la vida: prohibint els cotxes contaminants i desmanegant l’urbanisme barceloní. En plena pandèmia, Ayuso ha volgut suavitzar les restriccions, ha procurat que corrin els diners, la cervesa i les tapes.

Aquest article no és una tesi ideològica. És certament una simplificació, però intenta descriure l’aire del temps després de mesos de restriccions pandèmiques. En plena crisi del 2008, la resposta darwinista (salvar els bancs, rebaixar un 25 per cent el preu del treball i deixar que els joves universitaris emigressin o es dediquessin al repartiment de pizzes) va suscitar un clima popular d’indignació, que va encimbellar Podem. Doncs bé, després d’un any i mig de pandèmia, la massa civil no vol recordar els morts, sinó tornar a la vida alegre. Ayuso capta l’aire del temps, com anys enrere va captar-lo Iglesias. Mentre tres esquerres recorden els morts, Ayuso serveix cervesa. Els temps han canviat. Ara la gent vol alegria, no funerals. I els futurs desastres? Ja s’espavilaran els nets amb l’herència!

Ayuso capta l’aire del temps, com anys enrere va captar-lo Iglesias