Vestir la bandera

Els colors no tenen propietaris, malgrat els anhels corporatius per identificar-s’hi. Des de l’antiguitat s’ha associat el vermell –color de reis i papes– amb la prosperitat i el poder. Així mateix representa la rosa socialista i acull la falç i el martell. La gran caldera política que crema a la Comunitat de Madrid comparteix aquest foc estrellat de blanc. Bé prou que es va demostrar en l’únic –de moment– debat electoral televisiu amb els candidats a presidir-la, en el qual Mónica García li va disputar el vestit institucional de gran cap a Ayuso. Va resultar xocant veure dos personatges tan oposats units pel seu look.

García va voler emfatitzar amb el seu pla mitjà blanc-i-vermell que no només la dreta interioritza els colors oficials. Però l’efecte produïa una homologació impostada per rubricar la madrileñidad, un concepte que fins ara es definia precisament per la seva identitat a retalls. Hi va haver més salts de guió estètic: Monasterio es va enfundar en purple rain, morat feminista per a qui nega la violència de gènere i utilitza el masculí, “infermers”, per referir-se a una professió

Moltes polítiques s’uniformen amb els tons corporatius de les seves sigles

majoritàriament femenina. Per què el lila no pot ser meu, encara que el desvesteixi de significat?, ve a dir.

Més enllà de la psicologia del color, destaca la tendència a disfressar-se d’hostessa de moltes polítiques, d’uniformar-se igual que elles vestint els tons corporatius de les seves sigles. S’enfunden una americana –també ho fan Merkel o OcasioCortez– en forma de granota. Quanta nostàlgia d’aquell vestir sense por de Carmen Alborch, que sentia la moda com un festí estètic que glorifica el cos. O de l’esmòquing de Chacón en la Pasqua Militar, reescrivint exquisidament i valentament el protocol.

És tot un clàssic el discret perfil estètic de les representants públiques, tant per subratllar la importància del que diuen (i no el que vesteixen) com per evitar ser diana de crítiques i burles. Tot i això, resulta paradoxal que ara que el feminisme ha assolit el centre del debat social, creixi el pudor de les qui no gosen vestir-se amb llibertat i estil. Això sí, ells continuen fosos a blau paisatge.