La Vanguardia (Català-1ª edició)
Tribulacions d’una Europa en construcció
No cal ser un gran arquitecte per comprendre que viure en una casa que no està acabada sempre serà incòmode. No podem moblar-la com ens agradaria i hem d’acostumar-nos a la pols i el soroll, renunciar temporalment a alguns espais i aprendre a conviure amb operaris que entren i surten i que reclamen prioritat per a la seva tasca.
Em pregunto si no és això el que passa avui a la Unió Europea. Som part d’un projecte en construcció i ens hem de resignar a algunes incomoditats. De vegades ens en oblidem, cosa que no és cap mal senyal; vol dir que els operaris treballen amb tanta discreció que nosaltres ja ens hi sentim com si la casa estigués acabada. Però sempre acaba passant alguna cosa que ens recorda que no ho està, i llavors ens posem de mal humor.
La gestió de la pandèmia per part de Brussel·les ha rebut crítiques ferotges. Avui tothom diu que ha estat un desastre. La idea s’ha convertit en un clixé: Europa ha fallat. Un fiasco! ¿És merescuda aquesta opinió? A mi em sembla que no. La gestió de la compra i distribució de les vacunes podria haver estat més eficaç, sens dubte. Però d’aquí a parlar de fiasco hi va un món de diferència. De fiasco, res: avui, a la Unió Europea, s’estan posant més de tres milions de dosis diàries. Anem amb dos mesos de retard en relació amb els Estats Units i el Regne Unit, però és perquè les autoritats de la Unió van decidir ser més prudents que Washington i Londres, crec que justificadament. És lògic que Brussel·les es mogués amb peus de plom (i ho escric mentre espero que m’arribi el torn per vacunar-me). En aquests moments, el tant per cent de persones vacunades als Estats Units i el Regne Unit dobla el de la Unió, però d’aquí tres mesos la diferència serà irrellevant.
Com sempre, els governs nacionals –i autonòmics– s’apunten els èxits i li encolomen els fracassos a Brussel·les. Però si Brussel·les no hagués fet una bona feina, ni la Generalitat ni el Govern central no es podrien apuntar cap èxit. ¿O pensa algú que ens hauria anat millor comprant les vacunes pel nostre compte?
La conducció de la política exterior de la Unió també ha estat objecte de comentaris molt negatius en els últims mesos. Tothom té al cap la bufetada del ministre d’Afers Exteriors rus, Serguei Lavrov, a l’alt representant europeu, Josep Borrell, i l’escena del sofà d’Ankara, dos incidents que han fet córrer molta tinta i que s’haurien d’haver evitat, sens dubte. Però això no vol dir que la política exterior de la Unió no funcioni.
Lavrov va reaccionar com va reaccionar perquè Borrell li va dir davant de tothom que la Unió Europea no aprova el que el Govern rus està fent amb Navalni. Potser l’hi hauria d’haver dit d’una altra manera, però ¿no és això el que els ciutadans europeus volíem que fes? La Unió té pes de sobres per fer-se respectar per Moscou i per qualsevol capital del món, encara que no sempre sigui fàcil. Però mentre cada Estat membre pugui anar fent la política exterior que li interessi ens costarà fer-nos respectar. I ara per ara la situació no està madura per eliminar el dret nacional de veto i transferir totalment les polítiques exteriors nacionals a Brussel·les. La casa està en construcció, recordem-ho.
L’escena del sofà d’Ankara –que no s’hauria produït si els serveis de protocol de Brussel·les haguessin actuat amb més professionalitat o si Charles Michel hagués tingut més reflexos– també va posar en evidència les mancances de l’arquitectura europea: els dirigents europeus competeixen pel protagonisme i els altres països se n’aprofiten. En una Europa que viu en estat constituent, en què cada decisió crea un precedent de cara al futur, això és difícil d’evitar. Però més enllà d’aquest incident desafortunat, les relacions entre Brussel·les i Ankara, que són molt complicades, amb moltes coses en joc –divisió de Xipre, tensions frontaleres amb Grècia, immigració, acords comercials, gestió de conflictes a Síria i a Líbia, disputes sobre l’exploració d’hidrocarburs a la Mediterrània, etcètera–, han millorat en els últims mesos, i això és obra de la diplomàcia europea.
La tolerància de Brussel·les amb la deriva autoritària d’Hongria i Polònia també ha merescut moltes crítiques. Aquests països s’aprofiten del projecte europeu en tot el que els convé, però no accepten sotmetre’s als valors comuns. És una política molt deslleial, però té els dies comptats, perquè la condicionalitat dels fons del Programa de Recuperació els obligarà a respectar les regles democràtiques.
Ni tan sols el Programa de Recuperació s’ha escapat de l’onada de crítiques contra el projecte europeu: s’ha escrit que hauria de ser més ambiciós, que la maquinària de Brussel·les és massa lenta, que els fons trigaran a arribar... Tot això és cert. Però també ho és que aquest programa representarà un pas de gegant en la construcció de la Unió, perquè és la primera vegada que tots els països membres accepten mutualitzar part del cost d’una crisi econòmica. No cal dir que, sense aquest programa, Espanya estaria arruïnada.
Darrere de totes aquestes crítiques hi ha un fet que no hem d’oblidar. Entre els grans mitjans d’abast continental, la premsa i la televisió britàniques tenen molta influència, per la llengua. Amb el clima que s’ha creat arran del Brexit, no ens ha de sorprendre que alguns d’aquests mitjans –no tots, per fortuna– aprofitin qualsevol relliscada per disparar amb munició gruixuda.
La casa comuna europea dista molt de ser perfecta. Les institucions de Brussel·les estan molt allunyades dels ciutadans i això els resta efectivitat. A més, massa sovint cada país membre va pel seu compte. Però s’està millor a dintre, malgrat les obres. A fora hi fa molt fred.
La gestió de la compra i distribució de vacunes podria haver estat més eficaç, però de fiasco, res