Violència contra la dona

Des dels anys vuitanta, la indústria proxeneta ha dut a terme una campanya per promocionar la idea que la prostitució és una feina com qualsevol altra. El mantra és la distinció entre el tràfic de dones amb finalitat d’explotació sexual i la “prostitució lliure”. Però els fets desmenteixen rotundament la fal·làcia del “treball sexual lliure”.

Austràlia, Holanda, Alemanya, Nova Zelanda i algunes parts dels Estats Units van començar als noranta un experiment legalitzador, regularitzant alguns prostíbuls. Aquests clubs han incrementat els seus beneficis perquè són considerats negocis legítims, mentre que la major part de la prostitució continua en la il·legalitat i en mans del crim organitzat. Amb el creixement del negoci ha augmentat l’oferta, les dones prostituïdes cobren menys, fan pràctiques més denigrants i les màfies han guanyat influència.

La legalització no esborra la crua realitat continguda en frases quotidianes com “de genolls, puta”. Com explica Sheila Jeffreys, els qui defensen la legalització no solen parlar de la violència i humiliació inherents: no pots cridar quan un home et reforci el pit amb força, no pots sortir corrents quan et claven una ungla a l’anus, o quan t’esquincen amb el penis la vagina. Submergir-se en un fòrum de consumidors esglaia: consideren que les prostitutes són criatures brutes i inferiors.

Abans que la màfia del sexe difongués la fal·làcia del “treball sexual”, hi havia consens internacional: el tràfic i la prostitució són dos fenòmens inseparables i la prostitució és contrària a la dignitat humana. Són afirmacions que apareixen a la Convenció per a la Repressió del Tràfic de Persones i de l’Explotació de la Prostitució Aliena (ONU, 1949). La prostitució és violència contra les dones.

El tràfic és el mecanisme per proveir la demanda de la indústria del sexe, i la immensa majoria de les dones prostituïdes a Europa són víctimes de tràfic. S’ha comprovat que el millor instrument per acabar amb la prostitució és la legislació que envia multes a casa dels homes que consumeixen dones. És una eina educativa molt important. Es coneix com a model “abolicionista” aprovat a Suècia el 1999. A les dones prostituïdes se les considera víctimes de violència masclista i el Govern els proporciona ajuts integrals perquè abandonin la prostitució. L’abolicionisme és la tendència internacional després del fracàs de l’experiment legalitzador.

Espanya és una de les destinacions principals del tràfic i un dels països amb més nombre de consumidors de dones. El Codi Penal permet la “terceria locativa”, és a dir, llogar pisos a les dones prostituïdes. Les màfies argumenten que només lloguen, però en realitat instal·len les dones i les mouen d’un lloc a un altre. També es permeten els bordells i no es castiga l’aprofitament de la prostitució aliena. Hi ha tolerància social envers els consumidors que mantenen aquesta terrible violència contra les dones. És una “legalització encoberta”.

L’elaboració d’una llei contra el tràfic i la prostitució és imprescindible, per imperatiu ètic i perquè el nostre país incompleix el dret internacional. La Convenció de l’ONU (1949) assenyala que els països signants han de castigar el proxenetisme i el lloguer de pisos i habitacions per aquesta finalitat.

El treball sexual lliure és una fal·làcia, la legalització no esborra la crua realitat humiliant i violenta