On s’acaba la vorera?

Entitats de persones amb discapacitat física exigeixen canvis a les plataformes úniques per desplaçar-se amb seguretat

Les reformes urbanístiques que s’estan duent a terme a Barcelona han comportat millores i l’eliminació de barreres infranquejables per a persones amb alguna discapacitat física però, d’altra banda, algunes actuacions han sembrat confusió i un cert neguit, alerta la Federació ECOM, organització que agrupa més d’un centenar d’entitats especialitzades en aquest col·lectiu. Montserrat García, de la junta directiva d’ECOM, expressa la seva preocupació per les dificultats amb què topen els ciutadans invidents en algunes zones de la ciutat amb plataforma única, trams de carrers on vianants i vehicles són a un mateix nivell.

“El problema per a les persones cegues és quan acaba la vorera i comença la calçada, en situació normal la vorada és el senyal d’alerta però no a les plataformes úniques, per això seria necessari posar un paviment tàctil que indiqui els usos de cada espai, altrament es corre el risc d’envair el carril dels cotxes, amb els pilons no n’hi ha prou”, explica García.

Neus Salvat, vicepresidenta de l’Associació Catalana per a la Integració de les Persones Cegues, apressa en la necessitat de posar remei a aquest escull, especialment evident “a l’entorn del carrer de Sants”. “El millor per a nosaltres és que no projectin més plataformes úniques, són molt perilloses, que només les facin quan sigui imprescindible i, en aquests casos, que se senyalitzin tàctilment molt bé”, afegeix. Aquests obstacles provoquen que les persones invidents es vegin obligades a canviar les seves rutes habituals per d’altres de menys hostils i de vegades més llargues.

Xavier Duacastilla, activista del col·lectiu de persones amb diversitat funcional, es va traslladar al setembre al seu nou habitatge, uns baixos al carrer Tenor Masini del barri de Sants. En cadira de rodes des del 2002, l’amplada de la vorera de davant de casa seva, de tot just 80 centímetres, dificulta in extremis la seva mobilitat. Duacastilla també ha hagut d’adaptar els seus itineraris per esquivar barreres arquitectòniques.

Montserrat García destaca que Barcelona ha avançat molt al camí per fer una ciutat més inclusiva per a tots els col·lectius però que encara queda un camí per culminar l’accessibilitat universal. I esmenta els exemples dels barris de muntanya, “on algunes parades d’autobús no tenen voreres”. Al contrari, destaca que Catalunya és l’única comunitat on “tots els trens de rodalies estan adaptats a les necessitats dels ciutadans amb discapacitat física”.

Des de l’ECOM fan una crida perquè les autoritats no perdin l’oportunitat que ofereixen els fons Next Generation per avançar en l’accessibilitat universal.

“Val més que no projectin més plataformes úniques, són molt perilloses”, diu Neus Salvat