La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Sempre estic buscant un desafiament nou”
Actriu
Malgrat que aquest any es va quedar fora de la contesa, amb un Oscar i sis nominacions a l’estatueta daurada, Kate Winslet continua sent una de les actrius més premiades de la seva generació. L’amplitud del seu rang es pot comprovar aquests dies gaudint de dos dels treballs més recents, el de la detectiu amb una situació familiar complicada la vida de la qual es trastoca pel crim d’una jove a Mare of Easttown (HBO), absolutament diferent de la parca cercadora de fòssils que interpreta a (disponible a Movistar+) i en què viu un idil·li inesperat esquitxat per intenses escenes d’amor amb Saoirse Ronan.
Com es va vincular a la sèrie? Brad Ingelsby, que n’és el creador i el showrunner, em va enviar el guió dels dos primers episodis de Mare of Easttown a finals del 2018. En aquell moment no li vaig parar gaire atenció perquè estava preparant una altra pel·lícula. Però finalment vaig acceptar perquè la Mare era un gran desafiament per a mi. Té una personalitat completament diferent de la meva i m’espantava la idea d’interpretar-la. Però això és el que a mi em caracteritza com a actriu. Sempre estic buscant un desafiament nou que m’espanti una mica.
Com es va preparar per interpretar-la?
Volia aprendre tots els detalls possibles sobre com treballen els detectius, però també volia parlar com ho fan els habitants del comtat de Delco, al sud de Pennsilvània. Em vaig passar mesos practicant l’accent, fet que em va deixar exhausta perquè és molt complex. D’altra banda, no volia haver de dependre d’un especialista que durant el rodatge m’expliqués quins són els gestos típics d’una detectiu. Per això em vaig passar diversos mesos al departament de policia d’Easttown, a Pennsilvània.
Com seria vostè com a detectiu?
No seria la pitjor si em toqués guanyar-me la vida fent això, però tampoc no tinc la mentalitat que és imprescindible per fer bé aquesta feina. Si hagués de buscar un punt en comú amb la Mare, l’únic en què veritablement connectem és en la relació amb la família. Ella pot reconèixer els errors que està provant desesperadament de corregir perquè està disposada a tot a fi d’ajudar la seva família.
El rodatge es va suspendre durant mesos per la pandèmia. Hi va haver gaires dubtes sobre si havien de tornar al plató?
Per descomptat. Durant l’estiu, de tornada al Regne Unit, em vaig passar moltes hores amb llargues trucades amb HBO parlant sobre les diferents estratègies que es podien implementar per poder tornar a rodar. Ens preguntàvem què havíem de demanar a l’equip tècnic, de quina manera es treballaria amb els actors. Tornar a filmar va generar molt de nerviosisme. Però finalment no hi va haver problemes. Vam comptar amb un gran equip que es va ocupar de totes les precaucions per controlar la covid. El pitjor de filmar en època de pandèmia és que no et pots abraçar ni demostrar el teu afecte als col·legues. Això m’era molt difícil.
A Ammonite, que també s’ha estrenat aquests dies, les abraçades són certament essencials. Com va ser la feina en aquest pla amb Soarise Ronan?
El que vam parlar amb la Saoirse i amb el director, Francis Lee, és que la intimitat física que tenen aquestes dues dones es basa en l’amor i el desig que senten l’una per l’altra, i calia mostrar-ho d’una manera autèntica per donar suport al que explicàvem. Als assajos vam parlar de l’estructura que tindrien cada un dels moments íntims entre totes dues i això ens va ajudar molt, perquè quan estàs fent una escena d’aquestes característiques és fonamental entendre exactament què està passant, simplement perquè has de coreografiar l’acció. És com si fos una dansa. I com que hi ha una continuïtat que s’ha de respectar, no pots improvisar a cada presa. Cal aquesta estructura perquè no es vol haver de pensar en els detalls. L’atenció ha d’estar posada en la connexió amb l’altre.
Com definiria la relació entre aquestes dues dones?
Que en aquestes escenes ni la Saoirse ni jo no ens diguéssim res va ser un reflex de la relació entre la Mary i la Charlotte. La comunicació verbal entre elles és molt limitada al llarg de la història, i en particular per a la Mary, perquè és molt tímida i introvertida. El fet de no dir ni una paraula a les escenes íntimes no ens va permetre explorar l’anhel, el desig i la profunditat de la connexió entre elles, així com la feminitat que sorgeix d’una escena d’amor entre dues dones. Va ser un privilegi participar en una cosa així i, en el meu cas, remoure estereotips heterosexuals.