La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una qüestió de crani
El Penn Museum anuncia que enterrarà els ossos de negres de la seva col·lecció
Es va dir John Voorhees i el seu nom és de les poques coses que se’n saben. No s’han establert vincles amb possibles familiars o descendents. Segons les investigacions de Paul Wolff Mitchell, estudiant de doctorat en antropologia a la Universitat de Pennsilvània, Voorhees seria una d’aquelles persones que, a començaments del segle XIX, van néixer esclaves al sud dels Estats Units i van trobar refugi com a homes lliures a Filadèlfia, al nord.
No és poca cosa. N’hi ha 14 més dels quals ni tan sols es coneix el seu nom. A alguns dels seus col·legues de prestatgeria se’ls va identificar amb etiquetes en què es llegia “idiota”, “llunàtic” o “negre”, sense més ni més.
A més han descobert els cranis de 55 esclaus que van arribar fins allà després de ser desenterrats en una plantació cubana a prop de l’Havana.
Tots formen part del món creat pel metge i anatomista Samuel George Morton, que ni tan sols els va deixar descansar tranquils després de la mort.
La Col·lecció Cranial Morton, forjada el segle XIX, és un dels llegats enverinats del museu d’Arqueologia i Antropologia de la Universitat de Pennsilvània (Penn Museum). Si bé n’hi havia que procedien d’excavacions arqueològiques, la majoria van ser robats de les tombes i separats dels seus cossos.
El museu reuneix més de 1.300 cranis provinents de mig planeta i va permetre a Morton formular la teoria racista, totalment desacreditada i qualificada de pseudociència, que la mida més gran del cervell dels blancs del nord d’Europa demostrava que els negres i altres races eren subespècies. El seu postulat del supremacisme va contribuir a l’eugenèsia del segle XX en què es va basar el principi ideològic del nazisme.
D’alguna manera es podria dir que l’agitació racial als carrers dels Estats Units també ha entrat als museus. I això ajuda a explicar que el Penn Museum va demanar “perdó” fa uns dies per “la possessió poc ètica de restes humanes”, en especial de negres. En aquest comunicat va anunciar que faran tots els esforços per a la seva repatriació o enterrament. “Ha arribat l’hora que aquestes persones siguin tornades a les seves comunitats ancestrals, sempre que sigui possible, com un pas cap a l’expiació i la reparació de les pràctiques racistes i colonials quan es va formar la col·lecció”, va remarcar el seu director, Christopher Woods.
Altres institucions, com el museu de la Universitat de Harvard o el Smithsonian Institution, dins el qual el Museu d’Història Natural acull la col·lecció de restes humanes més gran, moltes procedents de l’esclavitud o de l’aniquilació de nadius, també es plantegen adoptar mesures semblants de repatriació.
“Aquesta discussió ha existit als Estats Units per molt de temps, però la mort de George Floyd a Minneapolis i la resposta que hi va haver a gran escala han ampliat la conversa sobre la desigualtat racial en aquest país”, explica Samuel J. Redman, professor d’Història a la Universitat de Massachusetts a Amherst i autor del llibre Bone Rooms, en què dissecciona a fons les col·leccions de restes humanes.
“Resulta realment sorprenent el grau en què aquests museus suggereixen l’explotació dels cossos de no blancs, tant en termes de ciència com d’exhibició, sense cap autorització”, remarca. “Hem
EXPIACIÓ I REPARACIÓ El museu de Filadèlfia demana perdó després de la campanya per la mort de George Floyd
QUÈ FER AMB ELS OSSOS? Smithsonian i Harvard també busquen sortides a les seves col·leccions
Pressió del carrer
El programa de desenvolupament de llargmetratges de l’Escola de Cine de la Comunitat de Madrid (ECAM) ha presentat els cinc nous projectes de cara a aquest 2021. Es tracta de Bodegón con fantasmas, d’Enrique Buleo; Las líneas discontinuas, d’Anxos Fazáns; Casa de fieras, d’Eva Saiz; En carne viva, d’Ainhoa Menéndez, i El cuerno del centeno, de Jaione Camborda. / Astrid Meseguer
LLEGIU MÉS SOBRE ELS CINC LLARGMETRATGES
www.lavanguardia.com/cultura
l’aïllament confinat que he aquests darrers mesos.
I, last but not least, Jordi Gracia ha posat ordre, seleccionat i editat Los papeles de Herralde. Una historia de Anagrama. 1968-2000. El llibre l’ha publicat Anagrama –com no podia ser d’una altra manera– a la seva Biblioteca de la Memoria i completa el cicle de l’autobiografia editorial que –deixant el catàleg a part– Jorge Herralde ha anat lliurant al llarg dels últims anys. D’alguna manera, aquest llibre completa i complementa l’anterior d’Un día en la vida de un editor, però aquí l’editor d’Anagrama és i no és, ja que Gràcia el fa parlar sobretot a través de les seves cartes, tota aquella correspondència que comença amb el projecte de la futura editorial cap al 1967 i que s’estén fins a l’any 2000. El catedràtic de la Universitat de Barcelona i notable assagista que és Jordi Gracia es para l’any 2000 perquè és aquí quan el correu electrònic ha substituït la correspondència tradicional i, signe d’aquests temps desmemoriats, un problema informàtic va deixar sense arxius digitals l’editorial. No és forassenyat, tot i això, aturar-se aquí, quan bona part del catàleg i la seva peripècia ja han tingut lloc. Hi haurà qui pensi que aquest és un volum només per a iniciats i gent del métier. Podria ser, però els textos de Jordi Gracia emmarcant la selecció de correspondència i reglant-la ja per si mateixos valen la pena. I les perles iròniques i de vegades d’allò més contundents d’Herralde en les seves escaramusses i batalles amb Carmen Balcells, per exemple, bé mereixen la lectura de les seves quatrecentes i escaig pàgines. Jorge Herralde –amb o sense el d’abans del seu cognom–, Jordi Herralde, l’Herralde, és història viva de la cultura, i no només de l’edició, d’aquest país. I en els vells temps ja m’estaria avui mateix enviant una noteta amb la seva lletra atapeïda i punxeguda per dir-me que bé per l’article, però que li resulta difícil d’entendre que no li hagi dedicat al llibre d’Anagrama tot l’espai que mereixia. Laus Deo. llegit