La Vanguardia (Català-1ª edició)
20 anys de la Montoriol
‘La vista renúncia’, de Mònica Roselló i Jordi Guillumet, al Lumínic Art i arts
JUAN BUFILL
La galeria Esther Montoriol ha complert els seus primers vint anys d’existència i ho celebra presentant l’exposició col·lectiva Momentum. 20 anys d’art (fins a final de maig). La selecció s’ha limitat a 20 artistes i se n’han quedat fora alguns dels millors que han exposat assíduament en aquesta galeria: Jep Brengaret, Juan Escudero, Víctor Pérez-Porro, Manel Rubiales i Jordi W. Saladrigas, entre d’altres.
En el context barceloní, la galeria Esther Montoriol es distingeix per dos conceptes que, sumats, li atorguen la seva singularitat. En primer lloc, l’espai, que té dos pisos, un de sostre alt i un altre de més íntim, i que és d’una amplitud extraordinària per a un local tan cèntric. I en segon lloc, el criteri de la galerista, alhora obert i selectiu, que no segueix una sola línia principal, sinó diverses i vàlides. Aquestes virtuts s’aprecien en la gran col·lectiva anual d’art contemporani en petit format “DelicARTessen”. A la mostra actual dhi estaquen les dues escultures de Cesc Riera, les dues pintures de Sabine Finkenauer (de la seva primera individual en aquesta galeria), el gran format de Matías Krahn, les fotografies de Mariano Zuzunaga, Hiro Matsuoka i Aleydis Rispa i les figuracions de Marcos Palazzi i d’Eduard Resbier.
Menció a part mereix el barceloní De Val, de qui s’exposen tres obres. Va ser un dels artistes conceptuals més brillants de la seva generació, però la seva proposta era molt diferent de l’art anomenat conceptual, ja que aquesta etiqueta s’associava a unes maneres ja codificades per grups com Fluxus i per altres artistes. Abans de la seva prematura mort, De Val va tenir temps de realitzar un conjunt d’obres que significaven reflexions lúcides sobre el sistema de l’art –institucional i comercial– i que aconseguien fer alguns passos de rosca als plantejaments de Duchamp, cosa que no és fàcil. De Val prenia iniciatives desacralitzadores de l’art que a Duchamp no se li havien ocorregut, com aquelles falses exposicions col·lectives internacionals, compostes per obres molt “personals”, “trencadores” i “a l’última”, en sintonia amb l’art internacional del moment: eren obres firmades per molts, però realitzades totes per ell. En el context de l’art català, l’obra de De Val es pot equiparar a la d’Ignasi Aballí i Joan Fontcuberta, però és molt diferent. Més divertida, sense ser menys profunda. Per cert: si cregués en el més-enllà promès pels profetes, jo diria que és De Val qui està instal·lant en deserts, platges i boscos de diferents països aquests monòlits misteriosos que últimament són notícia.
Mònica Roselló i Jordi Guillumet. Dins del festival de fotografia Lumínic, que se celebra a Sant Cugat fins al 2 de maig, és molt recomanable l’exposició La vista renuncia (a la Casa Museu Cal Gerrer). És un conjunt d’instal·lacions fotogràfiques o parafotogràfiques –amb objectes i projeccions de llum– que es va presentar per primera vegada al Palau Solterra de la Fundació Vila Casas (Torroella de Montgrí) el 2018. Com a les anteriors propostes conjuntes Taula rasa i L’Armari de l’Arquitecte, Roselló i Guillumet proposen suggestives reflexions entorn de la imatge i la fotografia, l’objectivitat i la subjectivitat, la projecció física i mental, l’aparença i l’amagat. En les seves Arquigrafies fan servir cites explícites, literàries com L’elogi de l’ombra de Tanizaki i altres textos de Severo Sarduy, Proust i Cortázar i –principalment– una referència fotogràfica: els arquetips industrials de Bernd i Hilla Becher, l’objectivitat dels quals es complauen a transfigurar en fantasmagories. Ho fan amb mètodes semblants a la llanterna màgica i les ombres xineses, però projectant instal·lacions objectuals en comptes de dibuixos plans. En aquest qüestionament de la percepció i l’objectivitat, el referent més essencial de la seva reflexió seria el mite de la caverna de Plató, que aquesta parella d’artistes reformula amb mitjans fotogràfics i amb uns instruments moderns.