De Figo a la Superlliga

Florentino Pérez es va donar a conèixer en el món del futbol l’estiu del 2000, quan va aconseguir la desitjada presidència del Reial Madrid quatre anys després d’un primer assalt frustrat contra Lorenzo Sanz, que en una maniobra sota sospita el va superar en el vot per correu. El gran trumfo que va fer servir el reputat constructor per guanyarse els socis blancs, davant la candidatura continuista de Lorenzo Sanz, que havia conquerit dues Champions el 1998 i el 2000, va ser robar Luis Figo al Barça. Per a això va aprofitar l’excessiva ambició del futbolista portuguès i el seu representant, José Veiga, que acostumaven a tenir una rúbrica fàcil que sovint els feia incórrer a signar contractes amb dos clubs alhora.

Sabedor d’aquesta debilitat, i amb la complicitat de l’exjugador de l’Atlètic Paolo Futre exercint de mitjancer, el 7 del Barça, en aquell moment ídol dels barcelonistes, es va comprometre amb el candidat a la presidència del Madrid, disposat a ingressar cinc-cents milions de les antigues pessetes però amb la mateixa quantitat d’indemnització si alguna de les dues parts incomplia el compromís. Convençut que després de guanyar dues Copes d’Europa Sanz no perdria aquelles eleccions que ell mateix havia convocat, el portuguès es va llançar als braços de Florentino. Ara bé, al cap de pocs dies, en ple banquet del casament de Malula Sanz amb el defensa blanc Michel Salgado, José Ramón de la Morena, des del mateix convit, llançava la primícia del fitxatge pel Madrid del capità del Barça si Florentino guanyava les eleccions, mentre el pare de la núvia intentava desmentir l’exclusiva emesa per la cadena Ser.

Quan, en una clara estratègia de doble joc, Figo es va intentar desdir del seu compromís, Florentino va ser ràpid de reflexos i va ser quan va fer aquella promesa que “si guanyo les eleccions i Figo no és jugador del Madrid, pagaré als socis dues anualitats del carnet”. Amb aquella jugada mestra i el futbolista agenollat demanant de quedar-se al Barça, el senyor Pérez va complir el seu somni d’ocupar la mateixa butaca que Santiago Bernabeu.

Transcorregudes dues dècades d’aquella maniobra hàbil, Florentino Pérez sembla que ha esgrimit les mateixes armes per convèncer els presidents dels dotze clubs més importants del futbol mundial perquè se sumin al seu ambiciós projecte de constitució de la Superlliga, que arribaria per substituir la caduca Champions League a canvi d’una altíssima indemnització de tres-cents milions d’euros per al que no compleixi el compromís signat. Però amb una diferència: que per a aquests xeics i emirs del petroli o alguns magnats russos, amb un passat sota sospita, tres-cents quilos venen a ser com la propina.