La Vanguardia (Català-1ª edició)
Bravo per Mingueza
Joan Josep Pallàs
Hi ha jugadors que es debuten solets. Leo Messi i Andrés Iniesta, per exemple. Eren tan especials des de petits que el seu descobriment futbolístic els pertany més a ells que als descobridors. Carles Rexach en va tenir prou “amb cinc minuts” de l’argentí per veure que era molt bo amb 13 anys. Pep Guardiola va detectar en el de Fuentealbilla, encara molt menut, un talent desbordant. “Aquest ens retirarà als dos”, va xiuxiuejar a Xavi Hernández.
El normal no és ser Messi o Iniesta, el normal és ser Carles Puyol, Sergio Busquets o Òscar Mingueza. O tants d’altres. La immensa majoria dels que arriben a l’elit, de fet. En aquests casos el futbol és capritxós i no sempre està de part de qui s’ho treballa, de vegades tot depèn d’un cop de sort, o d’un padrí que confiï en tu. I de fer-ho bé, òbviament, perquè l’oportunitat no et sorprengui distret. Busquets cridava l’atenció per ser espigolat i poc més, però Guardiola va veure la brúixola que habitava dins el seu cap, la seva proverbial agilitat mental per anticipar-se a les jugades, i va decidir arrencar-lo de la Tercera Divisió per plantificar-lo a la gespa del Camp Nou. Aquí continua. Puyol era un jugador descartat del filial que es negava tossudament a ser venut al Màlaga. Louis van Gaal va organitzar un partit d’entrenament i per omplir va utilitzar el de la Pobla de Segur. El va captivar la seva passió. El va reenganxar per sempre i va ser un capità llegendari. I tossut.
Mingueza, que tot just comença a treure el cap, és obra de molts entrenadors del futbol base, però si aconsegueix establir-se a
El central pertany a aquella mena de futbolistes que no criden l’atenció però transmeten fiabilitat
l’elit Ronald Koeman serà probablement el tècnic més important de la seva carrera. Oblideu-vos de l’esbroncada de l’altre dia contra el Getafe. És una bestiesa amplificada a categoria de notícia perquè en aquell moment la televisió va enfocar l’holandès. Una esbroncada d’aquesta mena és part intrínseca de l’esport professional, donar-hi importància és desconèixer escandalosament el material que tenim a les mans. Que potser Guardiola no ha esbroncat mai cap jugador?
Mingueza juga perquè Koeman vol. És obvi que al principi va recórrer a ell perquè amb les lesions no li quedava ningú més, però aquella fase ja ha estat superada i aquí continua Mingueza, suplent al B fa un any, titular ahir a Vila-real (amb 11 titularitats consecutives), segur de si mateix amb els millors i molt obert a aprendre. És la sort de comptar amb un entrenador com Koeman, poc conservador en aquest sentit com demostra amb les apostes molt continuades d’Ilaix Moriba i Araújo. Per no parlar de Pedri. Pregunteu-vos si amb els dos últims entrenadors del Barça, de mirada curtterminista, estarien jugant aquests joves o bé Umtiti, Pjanic i Trincão, ja fos pel seu palmarès o pel que van costar. Ja contesto jo: no els hauríem vist.
Pedri, Mingueza, Moriba i Araújo valen el que val un títol. El Barça torna a tenir la mirada llarga. És estrany que a hores d’ara Ronald Koeman no hagi estat ratificat encara oficialment amb els honors corresponents. Esperar al desenllaç de la Lliga per ratificar-lo no sembla just. Va arribar l’entrenador holandès amb el club triturat i ha reconstruït la plantilla, recuperant el gen competitiu i tornant l’orgull a la majoria dels aficionats. Va captivar els puristes en una final de la Copa del Rei exquisida estilísticament i ha fet massa camí com per desfer-lo i tornar a començar.
Koeman ha aconseguit combinar la lluita pels títols amb una tasca valenta i necessària amb els joves