Més a prop del desenllaç

Amesura que s’acosta el final de la Lliga els punts semblen més difícils d’aconseguir. Aquesta espiral èpica fa que els partits i la competició siguin més emocionants. La competició és la Lliga, que, tot i la pandèmia, ha aconseguit mantenir un nivell d’incertesa plaent que compensa la incertesa general que viu el planeta. Sense espectadors a les grades, els aficionats busquem en l’entorn mediàtic la complicitat o la interpretació dels partits. Acabar patint jugant contra deu, amb les forces segrestades per la duresa del calendari, hauria de semblar un problema per al Barça. Però el joc col·lectiu de la primera part i l’encert particular de Griezmann compensen.

És curiós que es fomenti el fanatisme per criminalitzar els espòilers quan es parla de sèries i, en canvi, es potenciïn tant els càlculs i els vaticinis sobre el final de la Lliga. Hi ha autèntics virtuosos en la matèria, que s’entretenen amb fórmules que després acaben depenent dels factors ancestrals que expliquen que el futbol encara sigui un espectacle massiu i sense fronteres. Sí, ja sé que als joves gamers ja no els interessa el futbol. Però estic convençut que si es queden sense corrent elèctric i wifi i els regales una pilota, jugaran a futbol i imitaran els ídols que l’estadística els nega.

Pels que, per edat, ja no interessem els plans de negoci del futbol del futur, l’amenaça és una altra. Fins i tot podria ser l’evolució mutant d’alguna cosa que desconeixem i que, segons els xamans de la Superlliga, salvarà un futbol moribund. Al futbol moribund hi hem arribat gràcies a la cobdícia sistèmica i sorprèn que, tenint en compte fins a quin punt la precarietat s’ha imposat com a dogma social i econòmic, ningú no pensi a devaluar i aprimar els costos salarials i d’intermediaris. Ara és un moment interessant per discutir sobre la Superlliga perquè les veritats absolutes i els clixés propagandístics encara no s’han consolidat. Encara podem tenir criteri sense sentir-nos marginats o estúpidament romàntics. Intueixo que en això de la Superlliga ens convé molt més entendre què està passant que no pas estar-hi a favor o en contra, com

En el tema de la Superlliga ens convé molt més entendre què està passant que no pas estar-hi a favor o en contra, com se’ns exigeix

se’ns exigeix constantment. I, per ara, estem assistint a espectacles tan paranormals com que un fons d’inversió demani perdó per no haver calculat bé l’estructura del negoci que pretenia finançar o que alguns clubs atenguin la rebel·lió de jugadors i aficionats. D’aquí unes setmanes, quan aquest important moviment tectònic es reorganitzi sense cometre els mateixos errors, començaran a aflorar notícies terribles sobre l’economia dels clubs. Seran notícies basades en fets reals, però se’ns explicaran pensant més a reforçar la Superlliga com a única solució que com el diagnòstic d’unes males praxis llargament cultivades. Tampoc podem vantar-nos d’haver-les combatut. Parlo per mi, però potser ens hauríem d’haver escandalitzat més amb segons quins hàbits de l’anomenat futbol d’elit. Tota la parafernàlia dels fitxatges milionaris, emparada per una lògica del rendiment i de l’amortització que només podia degenerar en un esclat catastròfic de la bombolla. L’espiral del costos salarials o l’acceptació d’un anonimat en el finançament, que han justificat aberracions com que –en això no hi haurà espòiler– s’hagi de jugar un Mundial de futbol a Qatar. Tot són males notícies? No: el Barça va guanyar ahir i el desenllaç de la Lliga encara és una esperançadora incògnita.