Oscars intranscendents

Els Oscars del 2021 han passat sense pena ni glòria. Conec alguns cinèfils que ni tan sols no sabien que es fallaven aquest diumenge passat. La gala ha estat la més intranscendent que he conegut i segurament l’audiència serà una de les més baixes de la història. De fet, la cerimònia cau de share des del 2014 i l’any passat va assolir el seu mínim històric als Estats Units. La culpa no és ni de les pel·lícules a concurs, algunes de gran mestria com la gran guanyadora, Nomadland, ni dels grans actors i actrius guardonats, sinó de la lenta pèrdua del glamur que sempre havia envoltat el món del cinema. Soc d’una generació que seguia la cerimònia dels Oscars a la televisió amb la il·lusió de descobrir films que no s’havien estrenat encara a Espanya, que trigaven mesos a arribar al nostre país i, quan ho feien, s’havien de suportar llargues cues perquè només es podien veure en dos o tres locals anomenats d’estrena. Pel·lícules que arribaven als cinemes de barri un any llarg després i a la televisió ni es podia imaginar quan.

Avui pràcticament la totalitat de les pel·lícules a concurs fa mesos que estan a disposició de tots els espectadors a les diferents plataformes de televisió i l’únic dubte rau a saber en quina pots visionar la pel·lícula preferida. Vivim la paradoxa de tenir a la nostra disposició tot el cinema que vulguem només prement el comandament a distància, però, en canvi, estem perdent lentament la vella màgia de les estrenes, la litúrgia de córrer a les sales per veure les noves pel·lícules. És una cosa tan senzilla com admetre que les coses fàcils i accessibles perden tot el valor.

La covid ha accelerat segurament el consum del cinema a casa en perjudici de l’assistència als cinemes. Quan la pandèmia desaparegui veurem fins a quin punt les plataformes de televisió han aconseguit transformar els hàbits dels ciutadans. Ja ens sembla fins i tot normal que un film pugui estrenar-se en un cinema el mateix dia que està disponible a la pantalla petita. Per això, no ens ha de sorprendre que els

Oscars es vagin esllanguint perquè formen part d’una litúrgia ja superada. No és cap drama, ni cal posar-se nostàlgic. Simplement és constatar la realitat dels nous temps.