L’encant irresistible de la carronya electoral

s’encarna en l’estancament crònic de qualsevol consens pensat per alleujar l’emergència perpètua. És un estancament democràtic, que perjudica tant els independentistes com els no independentistes.

Reforçat per les circumstàncies, Pablo Iglesias reacciona amb una vehemència a mig camí entre la legítima defensa i la demagògia victimista. “La democràcia no pot ser tolerant amb la intolerància”, afirma. Als debats els passa el mateix que a la política: sabotejats per la falta de respecte, transformen les virtuts del diàleg en un anacronisme o una comèdia. A Onda Cero, Carlos Alsina recorda que fa tres anys Vox no tenia representació parlamentària i que avui és la tercera força del Congrés. És una evidència internacional incòmoda, que els seus adversaris combaten sense pensar que molts votants de Vox abans els votaven a ells. Alsina discrepa de la idea segons la qual les eleccions de Madrid plantegen el dilema entre democràcia i feixisme. “El que està en joc és la decència”, diu. ¿Decència? És un concepte extravagant, que no cotitza ni en l’àmbit polític ni en el mediàtic. No és la conseqüència d’una maldat congènita sinó d’un sistema educatiu i de valors que, en nom d’una pretesa progressia, ha burocratitzat l’humanisme fins a la nàusea i que, per reacció, ha potenciat el darwinisme a qualsevol preu.

¿La fi justifica els mitjans? Fa l’efecte que el que està passant a la política –madrilenya, barcelonina, europea i mundial– és que es fa tot el possible perquè ningú no pensi en la fi com un objectiu de servei públic i tot se centri en la visceralitat d’una actualitat que menysprea els encerts (que hi són) a canvi d’amplificar les pitjors pulsions de la immediatesa. No es normalitza la intolerància sinó l’estupidesa i la ignorància. No és normal que de totes les espècies humanes que diuen treballar per l’interès general la més popular sigui la carronyaire.

La decència ja no cotitza ni en l’àmbit polític ni tampoc en el mediàtic