Defensar la democràcia

Eslògans esfereïdors: “Llibertat o comunisme” o “Feixisme o democràcia”. Es diria que retornem a moments que crèiem –i, en tot cas, volíem– superats. La polarització de la vida política i social té aquest risc: substituir la paraula per l’amenaça, convertir en enemic l’adversari, fer de la intolerància i del menyspreu els trets identificadors del posicionament de cadascú. Vells moments tornen a la memòria, amb les seves misèries, les ferides es reobren, tot queda amagat sota el paraigua de la visceralitat.

Cal defensar la democràcia. I cal fer-ho cada dia. Ni la llibertat ni la democràcia es guanyen un dia per a tota la vida. Cal guanyar-les dia a dia. En certa manera és més difícil aprendre a viure en llibertat que saber el que cal fer per guanyar-la. I aquí, a casa nostra, vam saber el que havíem de fer per construir una convivència en llibertat. Ens va costar; i molt! Va ser difícil, llarg i dur; però, entre tots, ho vam fer. Ara, afortunadament, tornen a sentir-se veus –fins ara crítiques– que ho saben posar en valor.

Ara es recorda que, precisament perquè va ser molt dur, cal ara defensar la democràcia que ens vam donar. S’assenyalen imperfeccions, però segurament reconeixent que es donen més en la nostra actuació que en el marc que vam definir, es crida a defensar la democràcia enfront de tot allò que la posi en qüestió.

Certament, la violència i l’amenaça són incompatibles amb la convivència en llibertat. El silenci davant d’aquesta mena d’actuacions ens converteix en còmplices. I predicar la violència o emprar l’amenaça identifica els no demòcrates. Però aquesta afirmació obliga molt. Vol dir tolerar la diferència i fer-la possible en un exercici de respecte ideològic. Vol dir acceptar que el pluralisme no és un simple valor que s’esgota en el seu reconeixement formal; cal, a més, respectar-lo, fer-lo possible, buscar en el diàleg i en l’acord les vies de conduir la diversitat a una acció que integri àmplies bases socials.

Cal defensar la democràcia no només per atiar la por del que representaria la seva desaparició. Cal relligar, associar, democràcia i progrés; democràcia i seguretat; democràcia i futur; democràcia i pacte; democràcia i respecte. Abans, durant i després de les eleccions. La formulació és inatacable; posar-la en pràctica, pel que sembla, molt més difícil. Però hi ha una cosa que ha quedat clara: allò que vam guanyar des d’una lluita “sorda i constant” és imprescindible conservar-ho. Les crítiques puntuals troben, precisament, en allò que es va aconseguir el marc d’expressió per a la seva crítica. Aquesta és la democràcia que ara ens toca defensar.

Minimitzar el risc de tot plegat és una irresponsabilitat. Si el que està en joc és la llibertat i la democràcia, la necessitat de l’entesa és tan evident que ningú s’hauria de sentir alliberat de la seva responsabilitat. Defensar la democràcia és un compromís de tots. De governs i oposicions. De tots. I així quedarà clar qui es vol excloure d’aquest compromís. Que es vegi. Aquesta és la manera democràtica de defensar els valors de la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.

El moment és complicat. Sembla que la pandèmia obre expectatives més positives. Potser petites, però, al cap i a la fi, positives. Ara agafa transcendència la crisi econòmica, l’accés als fons de recuperació i altres ajuts europeus. Ens convé, en aquest escenari, sumar-hi més crisis? La política, la institucional? Cal una polarització més atenta a inventariar desastres que a resoldre’ls? No és així com es defensa la democràcia.

La violència i l’amenaça són incompatibles amb la convivència en llibertat