La Moreneta no va ser mai negra

Avui, 27 d’abril, festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, els fidels elevaran les seves oracions perquè la patrona de Catalunya ho arregli tot: pandèmia i política. Servidora, amb molta curiositat i menys fe, delega totes les seves esperances en aquelles pregàries perquè si no és per intervenció divina...

Com acostuma a passar en aquestes ocasions, a la Verge sembla que la van trobar uns pastorets, cap a l’any 880. Sonava música celestial i la van seguir fins a la cova. Vam créixer creient que amb una marededeu negra (n’hi ha d’altres, de la Candelaria a Tenerife a la de Czestochowa a Polònia) els catalans érem pastoralment multiracials i el súmmum de l’ecumenisme.

Però la Moreneta no va ser mai negra. El cas és que, com s’explicava a la mostra Nigra sum, la marededeu sempre fou blanca. Fa vint anys l’abadia benedictina va encarregar un estudi; concloïa que la imatge, del romànic, es va fer amb fusta d’àlber. Però com que la pintura que es va fer servir contenia molt de plom va acabar per enfosquir-se. També es va dir que el fum de les espelmes enceses pels fidels hi ajudava. Solució? Van decidir banyar-la de color castany. És a dir, tunejar-la.

Montserrat és un nom que ja no es posa a les nenes. Es deia així la meva mare, se’n diu la meva cunyada i se’n va dir la meva àvia que, nascuda a Collbató, a la falda de la muntanya sagrada i tenint per veí, segons explicava i cantava, Amadeu Vives, autor de Doña Francisquita, plorà tota la seva vida ser lluny d’aquell microcosmos.

És cert que la muntanya emana alguna cosa diferent de tot. Defensava Plensa, l’escultor que de petit s’allotjava en una de les seves cel·les, amb els seus pares, que inocula una sensació inexplicable i t’atrapa: qui fins allà arriba se sent acollit, “vingui d’on vingui i tingui la religió que tingui”. Negre, blanc o tunejat.