La Vanguardia (Català-1ª edició)
El triplet de McDormand i l’Oscar del longeu Hopkins
Daniel Kaluuya i Youn Yuh-jung, actors de repartiment
Gran part de la culpa que la gala dels Oscar s’hagi caracteritzat per ser històrica es deu als premiats en les categories interpretatives. Tot i que molts apostaven per un ple protagonitzat per actors no caucàsics –el malaguanyat Chadwick Boseman era favorit com a actor principal a les travesses pel seu paper de l’ambiciós trompetista Leeve a La madre del blues i la seva companya de repartiment Viola Davis també tenia serioses opcions, així com la Billie Holyday de la debutant Andra Day, que es va emportar el Globus d’Or–, al final va ser l’experiència i l’inesgotable talent de Frances McDormand i Anthony Hopkins els que es van acabar imposant pels seus treballs a Nomadland i El pare, respectivament.
La diversitat es va materialitzar amb els secundaris, amb el britànic d’origen ugandès Daniel Kaluuya recollint el premi per un personatge més protagònic que res a la pell de Fred Hampton, líder dels Panteres Negres a Illinois als anys seixanta, a Judas y el mesías negro. “És tan difícil fer una pel·lícula, i més sobre un home negre com aquest”, va afirmar Kaluuya, que ja havia estat nominat el 2018 com a actor principal per Déjame salir. La seva estatueta estava cantada, igual que la que va recaure en mans de la sudcoreana Youn Yuh-jung, de 73 anys, per la seva àvia malparlada i cínica de Minari. Elegant i molt divertida, va tenir paraules d’elogi cap a Glenn Close, que se’n va anar a casa amb la vuitena nominació a sobre però ens va brindar un memorable i improvisat ball de twerking, i va tirar floretes amb ganes a Brad Pitt, encarregat d’oferir-li el guardó. “Encantada de coneixe’l, senyor Pitt! On era vostè quan rodàvem la pel·lícula?”.
Amb dos Oscars previs a la millor actriu per la seva policia embarassada de Fargo i la mare d’una jove assassinada a Tres anuncios en las afueras, McDormand en va afegir un més al seu palmarès per la interpretació de la Fern, una dona vídua que ho ha perdut tot en la recessió econòmica i es llança a la carretera amb la seva caravana sobrevivint amb feines precàries però mantenint alta la seva dignitat i el seu esperit lliure. Amb el seu tercer Oscar iguala Ingrid Bergman i Meryl Streep. Katharine Hepburn encara lidera el rànquing en aquest apartat amb quatre premis. Però encara hi ha més a dir, perquè aquesta actriu de personalitat senzilla i incisiva que fuig del maquillatge fora del set es va adjudicar també una altra estatueta com a productora de la millor pel·lícula dirigida per Chloé Zhao.
En el breu discurs d’agraïment va defensar la màgia del cinema i va demanar al públic que vegin Nomadland i la resta de nominades “a la pantalla més gran possible”.
Com a dada curiosa, tant McDormand com Kaluuya i Youn Yuhjung anaven vestits de fosc en la gran nit de la indústria cinematogràfica. L’últim premi a sortir, en un d’aquells girs de guió que va oferir un desubicat Steven Soderbergh, va ser el de millor actor per a un absent Hopkins, que va aconseguir el rècord de ser l’actor més gran a obtenir l’Oscar amb 83 primaveres. A El pare és un ancià que té demència, un personatge totalment oposat al temible Hannibal Lecter d’El silenci dels anyells, amb el qual va conquerir el primer Oscar fa gairebé tres dècades. I encara té corda per a estona.
Va ser una gran nit per a McDormand, que va obtenir un tercer Oscar com a actriu i el primer com a productora
La insostenible lleugeresa del ser. Moltes pel·lícules memorables i una cançó eterna: Carly Simon i la seva Let the river run.
Com ha canviat la indústria del cinema entre aquella gala del 1989 i la que hem vist fa unes hores en un decorat digne d’un club privat del Chicago de la llei seca. Una cerimònia que ha empal·lidit davant la que van firmar Baz Luhrmann i Hugh Jackman enmig d’una altra crisi mundial, la del 2009, i fins i tot davant els Goya d’Antonio Banderas, María Casado i el seu equip, que sí que van oferir la dosi de sorpreses, enginy, emoció, gravitas i ritme que requeria una cerimònia un any com aquest.
Convé no enganyar-se: aquests Oscars intranscendents no són excepció, sinó tendència. Són uns premis que no saben si aferrar-se al passat amb la seva dosi de pompa, circumstància i tradició o indagar fórmules innovadores que sedueixin una nova audiència avui indiferent. Un dilema generacional que també afecta Hollywood i que hauran de resoldre els seus cinc actors protagonistes: tres plataformes (Netflix, Apple i Amazon) i dos estudis que ho estan començant a ser (Disney i Warner).
Si volem que les pel·lícules siguin més que una peça que completi aquest gran mosaic de pòsters que veiem en les aplicacions domèstiques, hem d’invertir en promoció, visibilitat i un trajecte que no obviï sales de cinema, festivals, preestrenes i passis de premsa. L’audiència és a les cases, però la història continua a les sales. No és necessari triar, sinó preservar el millor de cada món. El 1989 difícilment em podia imaginar que avui un any de cinema equivaldria a quatre entrades d’aleshores. Les nostres pregàries han estat ateses: els cinèfils tenim a un clic de distància gairebé tot el que sempre havíem volgut veure, però el nostre repte com a espectadors és el mateix que el del cinema com a indústria: per preservar la litúrgia haurem d’aprendre a gestionar l’abundància.