La Vanguardia (Català-1ª edició)
La paradoxa del nòmada
Quina és la frontera entre un telefilm de sobretaula a Antena 3 i una pel·lícula nominada als Oscars d’aquest any? Les cintes guanyadores confirmen una tendència dels últims anys: la importància de la temàtica de la pel·lícula per sobre dels valors cinematogràfics, el to alliçonador de les històries i la disfressa de “cinema independent” de produccions de grans estudis. Anar al cinema és com anar a missa. No per la cosa cerimonial, sinó perquè et claven el sermó.
La pandèmia ha accentuat aquest corrent, sobretot en la temporada de premis. No hi ha hagut gaires estrenes d’aquestes que els nostres pares qualifiquen amb solemnitat com “una bona pel·lícula”. Pels nostres pares “una bona pel·lícula” és la que uneix comercialitat i certa exigència de qualitat. Aquelles cintes que Sidney Lumet, Peter Weir o Kathryn Bigelow fan o feien l’una rere l’altra. Alguna nominada
Fernando García
Els nòmades que protagonitzen la pel·lícula guanyadora dels Oscars, la majoria personatges reals, es van llançar a la carretera per l’empenta de la crisi, però per decisió pròpia. No tenen casa, però sí que tenen llar: “Som houseless ,no homeless”, proclamen. Viuen sols o en parella, però de tant en tant s’ajunten, s’ajuden i comparteixen penalitats i coneixements. Això inclou des de filosofies de vida fins als millors trucs per reparar una roda punxada. Molts amb pinta de vells rockers o antics hippies, en general són grans i aguerrits, però mostren una vitalitat i una empenta pròpies dels seus nets. Se senten lliures, però continuen lligats a feines que sovint són molt dures. I, malgrat que els sobrin raons per detestar el capitalisme salvatge que els ha portat a la ruïna, se’n van a pencar en naus d’Amazon enormes sense remugar gaire, fins i tot amb alegria.
El personatge central, que és la Fern, la vídua de 60 anys que encarna la doblement oscaritzada actriu i productora Frances McDormand, s’afegeix a la comunitat nòmada quan perd el seu marit i el poble on vivien desapareix a conseqüència del desmantellament de la mineria de guix que mantenia la població. Aquesta última història també és real. El 1948 la companyia United States Gypsum va comprar la localitat d’Empire, enmig del desert de Nevada, per muntar una explotació minera. L’empresa va fer tot el que va poder per atreure mà d’obra. Va muntar un camp de golf de nou forats, una pista de tennis i una piscina olímpica. Durant els anys bons Empire va aplegar més de vuit-centes ànimes. I el 2011, amb la recessió i la consegüent caiguda de la demanda de guix, se’n va anar en orris. Els 300 habitants d’aleshores es van haver de buscar un altre lloc sota la capa del sol o fer com la Fern: comprar-se una caravana i començar a rodar d’aparcament en aparcament, d’una feina precària a una altra de semblant.
Ara, quan moltes empreses ja veuen el final de la crisi, Empire ressorgeix a poc a poc després que l’executiu miner David Hornsby comprés la localitat a la USG, per 11,3 milions de dòlars, el 2016. De moment hi ha 65 habitants, i 30 edificis renovats acullen habitatges, una botiga, una gasolinera i un centre comunitari. La Fern se’n tornaria a viure a Empire si li donessin feina a la nova mina? Improbable. No ja pels vells records que l’empaitarien i l’omplirien de tristesa, sinó perquè sembla que el seu camí no té retorn. Al film la Fern renuncia a l’atractiva proposta de tornar a tenir una vida estable amb un individu que durant les seves trobades on the road s’ha encaterinat d’ella, com a mínim, i que ara torna a casa i li ofereix quedar-se amb ell. La Fern s’estima més continuar sola però lliure. No es considera una desemparada. Li deixa clar en una altra trobada: “No soc una vagabunda, l’única cosa que passa és que no tinc casa”. Paradoxes del nòmada, en part migrant per força i en part viatger voluntari.
Una altra aparent contradicció notable a Nomadland està en el plantejament. La directora Cholé Zhao retrata un paisatge humà desolador. De persones valentes que intenten ser positives però que no deixen de ser homes i dones a qui el sistema ha deixat a l’estacada, sense salari o amb una pensió insuficient per pagar la hipoteca. És obvi que tant les polítiques de Trump com tot el que una corporació com Amazon representa i implica tenen a veure amb la decisió d’aquests nòmades, que, per cert, ja són un milió als Estats Units. I, tot i això, la realitzadora n’eludeix la crítica... O, si més no, la crítica explícita: “No vaig voler fer una pel·lícula política”, va dir a la premsa. De manera que va optar per explicar una història fictícia amb una base cruament real. I potser això és el que és més eficaç. El resultat d’aquest poètic, descriptiu i suposadament pla relat dels nòmades 2.0 és, paradoxalment, d’una contundència política enorme.
Zhao i McDormand, productora a més d’actriu, no fan crítica explícita però deixen el sistema en evidència