La Vanguardia (Català-1ª edició)
En braços de la dona madura
de què a Hollywood li costarà escapolir-se. I el millor del xou va ser l’habilitat per a la floreta que va tenir la dama asiàtica: “Senyor Pitt, per fi, encantada de coneixe’l...”.
Això mateix que a la inversa han hagut de suportar des de sempre les dones atractives en la indústria del cinema ho encaixava amb esportivitat el sex symbol de Mr. and Mrs. Smith. El llenguatge del cos de Brad Pitt, però, denotava una certa incomoditat que no deixa de ser sana: a qui l’afalaga una floreta sexista per molt fina i irònica que sigui? Quan va deixar l’escenari, Youn va seguir el seu galant –quina veu que té, oi?– fins a agafar-lo del braç i s’hi va fer fotos. Ni covid ni hòsties! I Pitt, tres pams més alt que ella, seguia amb les mans a les butxaques i la nuca estirada, a la defensiva... Ha, ha. fer història enduent-se l’Oscar a la millor actriu de repartiment, no va deixar passar que fos Brad Pitt en persona qui anunciés aquell premi. Va iniciar un diàleg amb ell gairebé a crits, i quan li va tocar marxar va trobar la manera d’acostar-se a l’ídol per acabar-lo agafant del braç.
Va passar una cosa semblant quan els últims 15 minuts el comediant Lil Rel Howery va entrar a la sala per organitzar un joc de preguntes i respostes sobre cançons afroamericanes, una alenada d’aire fresc dins d’un format excessivament estructurat, i quan hi va convidar a participar Glenn Close, la vuit vegades nominada no només va reconèixer el tema, Da Butt, d’E.U., sinó que també es va atrevir a ballarlo a menys d’un metre i mig de l’humorista.
I quan Rita Moreno va anunciar que Nomadland s’emportava l’estatueta a la millor pel·lícula, no hi va haver cap distància entre Chloé Zhao i el seu equip de productors, que incloïa Frances McDormand. La gran intèrpret, que hi tornaria immediatament per rebre el seu tercer Oscar a la millor actriu, va fer una classe magistral sobre com es pot dir només l’imprescindible les dues vegades que va estar davant del micròfon, a diferència de molts dels que van fer discursos d’acceptació, que van aprofitar que no hi havia una orquestra en directe que els interrompés per continuar fins a l’avorriment.
Cal reconèixer, tot i això, que en el pla estètic tot va estar molt ben cuidat, i que la decisió de Steven Soderbergh de no permetre comunicacions via Zoom com als Globus en què els nominats anessin vestits d’estar per casa, va donar un toc global a la cerimònia que no havia tingut abans. Els nominats de Londres se la miraven des del que semblava un cinema, els de París i Roma semblava que eren en un terrat i els que eren a Sydney tenien com a fons l’icònic port de la ciutat.
Però si alguna cosa garanteix que aquesta gala no caurà en l’oblit va ser el final caòtic. Potser en un segon lloc després del paperot del