La redescripció

En general, els éssers humans no desitgen que els redescriguin. Desitgen que els considerin en els seus propis termes”. Amb aquest parell de frases i una breu caracterització del protagonista en passat imperfet que després s’aniria desfent com un gelat a l’agost es podria escriure un bon inici de novel·la. Però aquest passatge no es troba al començament de cap obra de ficció, sinó enmig d’un assaig filosòfic: Contingència, ironia i solidaritat (1989), de Richard Rorty. Forma part d’un capítol on es parla de la redescripció i el seu poder. Tothom tendeix a veure’s d’una determinada manera i aspira a explicar la seva vida com si fos una narració coherent on el que es fa i el que s’espera es correspon amb el que es pensa i on el que es pensa es considera justificat i argumentable a partir del lèxic de la taula de valors que un creu compartir amb la societat o amb el grup o la comunitat amb què, al cap i a la fi, s’identifica. La redescripció, que pretén posar en evidència que la realitat no es correspon amb el relat que en fan els qui la protagonitzen, amenaça aquella visió i soscava aquesta aspiració. I és per aquest motiu, segons Rorty, que és potencialment cruel i té el poder d’humiliar.

Com assenyala aquest filòsof nord-americà, hi ha poques maneres tan efectives de ferir un altre com mostrar-li que les coses que li importen són obsoletes, absurdes, inútils o del tot menyspreables. Per il·lustrar-ho, posa un exemple esplèndid, el d’un nen a qui li descriuen com a brossa i li llencen a les escombraries els per a ell valuosos objectes amb què teixeix les fantasies dels seus jocs. Altres exemples menys brillants podrien donar llum a un aspecte que el de Rorty deixa a les fosques. Com el de la feminista de tota la vida que veu redescrits com a transfòbics els seus arguments sobre les possibles conseqüències jurídiques de l’autodeterminació de gènere, el de l’home entrat en anys que veu redescrits com a masclistes els comportaments que durant tota la vida havia considerat com a galanteries o el del liberal conservador de manual que, quan repeteix les línies del llibre que personifica, es veu definit com a feixista. Amb independència del que es pensi en cada cas sobre el redescrit, aquests exemples posen de manifest fins a quin punt el poder de la redescripció té molt a veure amb la seva aptitud de fer passar per mereixedor de les penes de l’infern el que abans es podia absoldre i amb la seva capacitat consecutiva de ferir l’amor propi frustrant un inevitable i inofensiu desig de reconeixement, que, sense el canvi de regles de joc que vol comportar, es veuria satisfet.

La redescripció sempre ha estat present en l’arsenal de la política. Però poques vegades ha estat tan usada com ara com a instrument de confrontació. El fet que el resultat d’aquest conreu intensiu sigui el moviment d’una part de la societat en una direcció oposada a aquella cap a la qual els redescriptors la volen empènyer amb pedagògica agressivitat deu tenir alguna cosa a veure amb les lleis del que alguns savis anomenen la política de les emocions.

Tothom aspira a explicar la seva vida com si fos una narració coherent