La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Brexit ja és aigua passada
El Regne Unit ha tancat el capítol i creu que la rancúnia de la UE per la sortida és infantil
Per als nord-irlandesos, el Brexit és un inconvenient. Per als escocesos, una raó de més per demanar la independència. Però per a gal·lesos i anglesos és història antiga, gairebé tant com els reis visigots, la decadència i caiguda de l’imperi romà o l’incendi de la biblioteca d’Alexandria. Un relat per explicar als nets davant de la llar de foc.
És per això que la votació ahir del Parlament Europeu per ratificar l’acord comercial del Brexit ha passat desapercebuda en un país amb el cap en altres coses: la campanya de vacunació (en la qual pensa que està donant un bany als antics socis); la reobertura de pubs i restaurants; les vacances d’estiu a l’estranger; les semifinals de la Champions, la guerra entre Johnson i el seu exguru Cummings; qui ha pagat la remodelació del 10 de Downing Street, i si és veritat que el primer ministre va dir, abans de canviar d’idea, que “abans piles de cadàvers que tancar l’economia”. Si aquestes paraules estan gravades, Johnson té un problema.
Amb la ment en aquests assumptes, encara que semblin més mundans, als anglesos tant els fa que Brussel·les i Estrasburg deixin constància que el Brexit és un “error històric” i que el Regne Unit n’ha d’assumir les conseqüències. En aquestes terres és un debat que ha suscitat passions, però ja s’ha acabat. Potser ara la gent votaria d’una altra manera. Potser la majoria està d’acord que no ha estat la més pràctica de les idees des d’un punt de vista econòmic. Però un cop fet, ja està fet. I endavant.
Els euroescèptics estan encantats i de moment se senten reivindicats en la seva decisió. Els proeuropeus es troben dividits en dos bàndols. Uns lamenten la pèrdua del lliure moviment de persones i mercaderies, les beques Erasmus, passar fronteres sense passaports, poder viure a la Costa del Sol sense complicacions burocràtiques de cap tipus i la idea de pertànyer a una Europa unida, però accepten que ja no hi ha res a fer, que és una guerra perduda. D’altres miren el desastre de les vacunes de l’altre costat del canal de la Mànega, els tocs de queda, les retallades de llibertats, l’obligació en alguns llocs de portar la mascareta fins i tot passejant sols pel bosc, els fiascos de la política exterior de la UE i la seva falta de flexibilitat en la qüestió de l’Ulster, i es pregunten si no serà potser una sort estar-ne fora. Potser aquells fanàtics a qui tant van criticar no estaven equivocats del tot.
Encara que ha caigut diversos esglaons en la llista de prioritats, tant del Govern com dels votants, el Brexit continua donant espeternecs. En especial la qüestió dels controls duaners a Irlanda del Nord, que sempre va ser la més espinosa i ara és causa de problemes de subministraments, retards en les trameses de mercaderies i una disminució de les exportacions i importacions. A petites empreses de sectors com ara la xocolata, les flors o el marisc les està portant a la ruïna.
Londres acusa de Brussel·les de prendre els controls massa al peu de la lletra, i Brussel·les a Londres de no assumir que hi ha d’haver una frontera amb la Unió Europea en algun lloc. Els disturbis a l’Ulster, provocats per la fúria unionista, han obligat les dues parts a posar-se les piles. Els europeus proposen que el Regne Unit assumeixi la seva normativa i estàndards en matèria alimentària i d’higiene, i problema resolt. Els britànics responen que d’això res, que la solució és que els inspectors de duanes facin els ulls grossos.
Però mentre uns i altres negocien, continua i fins i tot augmenta el mal rotllo. Els advocats comunitaris han emprès accions legals per les mesures unilaterals de Johnson, contràries a l’acord comercial firmat, per agilitzar els tràmits fronterers i garantir el subministrament de l’Ulster. Londres bloqueja la concessió de llicències a vaixells de pesca francesos perquè pesquin a les seves aigües. Macron adverteix que si les coses continuen així, no hi haurà un pacte financer que permeti a la City operar al continent, ni un acord per eximir de tarifes al sector serveis, un 80% de l’economia d’aquest país.
Durant molt de temps el Regne Unit va ser el nen malcriat que, descontent a Europa, no feia més que plorar i picar de peus. Els britànics pensen que ara és la UE la que s’ha de fer adulta, girar full i acceptar el Brexit.
Els euroescèptics se senten reivindicats, els euròfils admeten que van perdre la guerra i és millor oblidar-se’n