La descurança catalana

En una sèrie d’articles al Diari de Girona, Joaquim Nadal, expolític socialista, alcalde que va liderar el canvi prodigiós de Girona, descriu la ciutat en plena pandèmia. Paviment clivellat, brutícia general, papereres sobreeixides de brossa, llits de rius sense cura, matalassos i cartons als jardins, arbres secs, arbres eliminats pel fonamentalisme naturalista, herbes envaint-ho tot, baranes despintades, cartells rovellats, parcs i places devastats pels gossos i la deixadesa cívica, edificis abandonats. Per no parlar d’altres aspectes inquietants com el de la seguretat i els grafits, que ajuden a donar la impressió que la ciutat està abandonada pels que n’haurien de tenir cura mentre que els bàrbars i els rodamons hi troben fàcil entrada. Nadal usa un llenguatge menys cantellut que el meu, en la seva descripció. Ho deu fer per no semblar prepotent. Suposo que si has estat un alcalde molt aplaudit, si has determinat l’èxit de la ciutat, si tothom té de tu un record mític, deu ser complicat criticar els gestors que t’han succeït. Pot semblar que ets massa orgullós. Potser per això, Nadal no vol ser feridor en la seva critica i no fa servir una paraula dura com incúria, sinó un substantiu que defineix amb més suavitat el que està passant a Girona: descurança.

Serveixi l’exemple local per emmarcar un mal general. Fa molts anys que Catalunya és en mans de la descurança, que és el principi de tots els mals personals i col·lectius. Per culpa de les restriccions de la covid, alguns dels que es queden a casa a teletreballar acaben passant el dia en pijama i sabatilles, sense dutxar-se, dominats per la desídia. Si es deixen anar per aquest tobogan, al cap de poques setmanes hauran perdut els hàbits d’higiene. El mateix passa amb les parelles: el primer dia que es perden la delicadesa i s’adormen sense desitjar-se la bona nit, el desamor guanya la primera batalla, i a partir d’aleshores les anirà guanyant totes.

La gestió de la ciutat i els països respon al vell i conegut “principi dels vidres trencats”. Si el vidre malmès no es canvia de seguida per un de nou, els vàndals trencaran tots els altres vidres i s’apoderaran de l’espai. A Catalunya fa molts anys que els vidres estan trencats i que no els repara ningú. Els polítics que manen, ja es veu, van a la seva. Els que no manen, també (Illa, on ets?). La gestió pública és en mans dels funcionaris, que fan la feina rutinària, però no tenen ningú que marqui el ritme, estableixi objectius, persegueixi l’excel·lència. El país bruteja, es va tornant insegur, es va empobrint lentament. Perdut el rumb, s’endinsa en la boira de la incúria o la descurança. Intentant escapar del naufragi, cada petita bombolla civil va a la seva. S’ha perdut fins i tot l’instint de la baralla. Tothom s’ha rendit. Es dona per fet que decandim. El país se’ns adorm, brut, trist, entotsolat, com un burgès arruïnat que agonitza en un jardí on creixen les males herbes i els arbres s’assequen sota un sol que s’enfonsa en el crepuscle.

A Catalunya s’ha perdut fins i tot l’instint de la baralla: tothom s’ha rendit