El malson de la ultradreta

No deixa de ser curiós que durant molt de temps determinades nacions i societats estaven convençudes que eren immunes a les polítiques d’ultradreta, ja fos per la llarga tradició democràtica o perquè la seva derrota en la Segona Guerra Mundial havia actuat com a vacuna. Els Estats Units i el Regne Unit estaven convençuts que els seus estats no havien caigut mai en la temptació feixista perquè l’esperit de la gent era profundament democràtic. Igualment, els països escandinaus consideraven que els ciutadans eren liberals fins al punt que no podrien sucumbir mai al populisme de dretes. Per no parlar d’Alemanya, traumatitzada per l’Holocaust, o Espanya, on la democràcia havia esborrat les empremtes de la dictadura.

Però la realitat ens ha ensenyat que res d’això no era cert, amb l’excepció del Canadà i Portugal, on la ultradreta de moment no ha triomfat a les urnes. L’extrema dreta ha vingut per quedar-se i només podem posar tot l’accent a enfortir la democràcia liberal. Això és almenys el que defensa Cas

Vox ha crescut per la tensió entorn de l’independentisme i els escàndols del PP

Mudde, professor de Política Internacional de la Universitat de Geòrgia i autor del llibre La ultraderecha hoy (Paidós). Mudde dedica força pàgines a estudiar el fenomen de Vox a Espanya, la radicalitat del qual ha emergit en la batalla de Madrid, amb discursos que ens fan témer el pitjor. I què és el pitjor? Doncs que acabin blanquejats per un sector del PP en l’afany per obtenir majories per governar i que l’odi es converteixi en argument electoral.

El politòleg considera que el ràpid creixement de Vox és el resultat de les tensions entorn de l’independentisme català i dels escàndols de corrupció al Partit Popular. Però el terreny estava adobat, ja que el franquisme ha quedat lluny en el temps, la gran recessió va sacsejar el sistema tradicional de partits i la pèssima gestió del centredreta va deixar una reguera de votants dretans insatisfets. Vox ha aconseguit allò que als partits ultres d’altres països els va costar dècades d’assolir: entrar en un Parlament autonòmic com l’andalús i convertirse en la tercera força al Congrés dels Diputats. Segons Mudde, “si ens limitem a combatre la ultradreta, no estarem reforçant necessàriament la democràcia liberal, però, per definició, si reforcem la democràcia liberal, sí que estarem debilitant la ultradreta”. I acabo amb Mario Benedetti: “De dos perills ha de cuidar-se l’home nou: de la dreta quan és destra i de l’esquerra quan és sinistra”.