El retorn de la política menyspreable

La campanya electoral madrilenya del 4-M es divideix fins ara en dues fases, clarament diferenciades. En la primera, la gestió de la pandèmia sota el Govern autonòmic d’Isabel Díaz Ayuso va ser el tema de debat recurrent. I és comprensible que fos així, perquè l’esmentada gestió ha estat a Madrid un assumpte central, i també molt peculiar, amb conseqüències quantitativament diferents de les registrades a la resta d’Espanya. En la segona fase, la campanya està orbitant al voltant de les amenaces rebudes pel ministre de l’Interior, la directora general de la Guàrdia Civil, el candidat d’Unides Podem el 4-M, i la ministra Reyes Maroto, a qui el candidat socialista Ángel Gabilondo va dir que incorporaria com a segona.

Si ja és lamentable que en una democràcia consolidada com l’espanyola es produeixin amenaces d’aquesta mena, més pròpies de pinxos i enemics de la llibertat, molt més ho és que alguns actors polítics no les rebutgin de manera immediata i inequívoca. Perquè això convida a donar-hi carta de naturalització o a banalitzar-les, la qual cosa atemptaria contra les normes de convivència que han de regir en el nostre sistema i, per tant, estaria totalment fora de lloc.

L’actitud en aquest trist assumpte de Rocío Monasterio, candidata de Vox el 4-M, ha encadenat desencerts. No va ser acceptable que negués qualsevol credibilitat a Pablo Iglesias i que, basant-se en aquesta hipòtesi, es negués a condemnar les amenaces que va denunciar el d’UP i que qualsevol demòcrata hauria censurat sense parpellejar. No va ser acceptable tampoc el to tavernari –“¡lárguese!”– amb què va animar Iglesias a abandonar l’estudi de la Ser on debatien diversos candidats, com si estigués a la seva mà, i no a la dels electors, decidir qui ostenta representació popular i qui està autoritzat a expressar les seves opinions en un debat electoral convocat amb aquesta finalitat.

A la suposada nova política l’han succeït d’altres en què ressonen ecos de la Guerra Civil

No ho és perquè la més elemental sensibilitat democràtica resulta incompatible amb aquest estil polític barroer, que esquiva el debat argumentat, respectuós i cortès, substituint-lo per una col·lecció d’invectives al rival, desqualificacions sistemàtiques, embolicades amb un indissimulat menyspreu i proferides amb manifesta fanfarroneria. Aquesta manera de procedir és una desgràcia. Insistim que al tractar –seria més apropiat dir maltractar– d’aquesta manera un representant popular s’està maltractant una part dels espanyols. Com els maltractaria qui des de posicions contràries es comportés de manera semblant. Pensem que Monasterio s’equivoca al recórrer al to eixut, agressiu, ofensiu. Estem convençuts que no tots els votants de la seva formació comparteixen ni aplaudeixen les seves maneres desafiadores. I que, tot i comportant-se així amb l’ànim d’ampliar la seva base de votants, no hauria de descartar la possibilitat d’acabar reduint-la.

Les últimes enquestes apunten a una victòria folgada de la candidata popular Díaz Ayuso, que, tot i això, potser hauria de recórrer ineludiblement a Vox per assegurar el domini a l’Assemblea de Madrid. No hi ha res segur encara, esclar, ni hi haurà res fins a última hora del proper dia 4, quan coneguem el resultat del recompte electoral. Però sí que sabem ja que al llarg d’aquesta campanya s’han traspassat unes línies vermelles que no s’haurien d’haver traspassat. I que cal que l’actitud d’uns i d’altres contribueixi d’ara endavant a desfer el camí equivocat. Fa uns anys van aflorar a l’escena espanyola uns partits que es postulaven com a paladins de la nova política, i que no semblen haver quallat del tot. És descoratjador que el Ministeri de l’Interior hagi cregut necessari posar ara escorta a diversos candidats a les eleccions del 4-M, perquè això vol dir que a aquesta suposada nova política l’han succeït conductes en què ressonen ecos de la vella i menyspreable política que ens va portar a la Guerra Civil.