A favor de les portes giratòries?

És un fet que en política la gran majoria dels càrrecs més rellevants tenen una durada limitada, són més un llumí que dura poc que una espelma que dura hores. Perquè la carrera d’un ministre, líder d’un partit, alcalde o conseller típicament dura entre quatre i deu anys. Això, per als afectats, és relativament poc temps ja que una carrera professional dura uns 45 anys. També és un fet que la majoria d’aquests líders, un cop cessats, tornen a un cert anonimat, ja que l’opinió pública és un nòvio molt poc lleial. Els casos de líders que duren més temps són bastant excepcionals.

Aquesta elevada rotació d’alts càrrecs passa per diferents motius: són responsabilitats molt escrutades en les quals a la mínima t’envien a la forca; els amics sovint t’enverinen el vi i la continuïtat depèn de resultats electorals que obeeixen a factors exògens. A més, si un es pren la feina seriosament, el desgast personal és alt, només cal veure les fotos d’abans i després. Al mateix temps, la realitat antipàtica és que per a la gent més competent el salari públic és baix en termes relatius, de manera que l’incentiu pecuniari a assumir una responsabilitat així és baix.

No tot el relacionat amb aquests càrrecs és nociu per als líders polítics, és clar. La seva feina té un alt impacte social, estan constantment envoltats d’aduladors, tenen poder i un cert prestigi social i les prebendes psicològiques són molt altes, d’aquí el caràcter addictiu d’aquests càrrecs. Que la rotació sigui elevada és generalment bo: permet renovació, genera diversitat i evita que un es confongui i pensi que el càrrec és en propietat i no en delegació.

Quan els alts càrrecs cessen és bo que alguns vagin al sector privat. Així s’aprofiten les seves relacions de confiança, essencials en transaccions complexes, s’intercanvia coneixement i s’alineen les estratègies públicoprivades. També s’evita que els partits polítics s’hagin de preocupar dels seus excàrrecs i estiguin condicionats per ells. Així mateix, s’incentiva el fet que bons professionals vulguin ser alt càrrec com a part del seu cursus honorum. És el que passa, amb bons resultats, per exemple, als Estats Units, el Regne Unit i França. És per això que la moda actual de criticar les portes giratòries sense distincions és una mala praxi.

Una altra cosa serà identificar i denunciar qualsevol líder polític que afavoreixi una empresa i aquesta després el contracti com a agraïment pels serveis prestats. També qualsevol mercadeig de favors il·legítims entre càrrecs i excàrrecs. És ineficient, injustificable i és corrupció.

Així que, per favor, distingim-ho bé: la corrupció és pèssima per al sistema, però entenguem que és bo i gairebé necessari que els líders públics entrin i surtin del sector privat. Si volem que bons professionals entrin i surtin del gran edifici del servei públic, hi ha d’haver portes suficientment àmplies que ho permetin.

Pel que fa a les crítiques sobre males actuacions, siguem com els cirurgians: utilitzem bisturí, fixem-nos on s’ha de tallar, fem servir antibiòtics i busquem obtenir un bon resultat. Si tallem sense pensar i per còlera, desfavorirem la gent competent, espantarem persones honestes i no caldrà sorprendre’s massa si al malalt, que som tots, li va malament. Quan alguns diguem que afavorim les portes giratòries o les portes d’entrada i de sortida, no caldrà dir que només afavorim les portes que funcionen correctament, igual com quan diem que afavorim el metro i els hospitals, no diem que afavorim els que funcionen i no els que maten per incompetència o estupidesa. Tot això és important, benvolguts lectors, perquè no som una societat sobrada de grans líders i és responsabilitat de tots incentivar-ne l’aparició.

La corrupció és pèssima, però és bo que els líders públics entrin i surtin del sector privat