La mare de la crispació

AEspanya la política està polaritzada i crispada. Però no més que en altres països. En temps de crisi la política és sempre el mateix. Confrontació enfora, divisió endins, conflicte amb un mateix. Recordem el conservador Pío Cabanillas: “De cara a terra, que venen els nostres!”. O el republicà Estanislau Figueras als seus ministres: “Senyors, els seré sincer: estic fins als collons de tots nosaltres”. I va ser així.

De què ve la crispació ara? Polítics d’un mateix barri, que han compartit col·legi i han sopat junts es llancen dimonis per la boca. La causa no és l’oposició dreta/esquerra: fa temps que cap no ho té clar. Ni la persistència de les dues Espanyes o la pugna entre rojos i facciosos. Han passat vuitanta anys, tot ha canviat. Encara menys cal atribuir la polarització a qüestions de família, raça o religió. Tampoc a la geografia, per ser uns del centre i d’altres de la perifèria, de regadiu o de secà. I hi continua havent, sí, rics i pobres, explotadors i explotats, però no és la causa de la contesa. Es parla de la psicologia caïnita del poble espanyol. Un altre tòpic. Rancúnia i odi són universals.

En un somni vaig veure el futbol com el veritable culpable. L’aficionat convertit en hooligan polític; el seguidor, en púgil sectari. Vaig entreveure llavors la solució: el camp amb tres equips competint i tres porteries! S’ha acabat el cruel “un contra un” que pesa després de tants anys en l’inconscient col·lectiu. Però deixem en pau aquest esport i negoci, valgui la redundància. La causa de la política a garrotades està en la falta de formació democràtica a Espanya i, sobretot, del cor latent de tot país lliure: l’acceptació del pluralisme. Per què costa tant acceptar les nostres diferències?